CÒMIC

“Per combatre la ultradreta cal comprendre les seves pors”

John Carlin explora la relació entre Mandela i un líder ultradretà al còmic ‘Mandela i el general’

El 1993, quan era corresponsal a Sud-àfrica del diari anglès The Independent, John Carlin va assistir a una demostració de força de l’extrema dreta sud-africana que recordava les imatges dels congressos nazis de Nuremberg. Al capdavant dels supremacistes blancs, que s’estaven preparant per fer la guerra a Mandela, hi havia un militar afrikaner condecorat, el general retirat Constand Viljoen. “Per a mi ell era el mal absolut, representava el pitjor que hi havia a Sud-àfrica: el racisme, la intolerància, l’extrema dreta... Era Vox multiplicat per mil”, diu Carlin. I, tanmateix, aquell home educat en l’odi als negres va acabar acceptant el joc democràtic i va integrar-se en la vida política, una decisió que segurament va evitar una guerra civil i centenars de milers de morts. I ho va fer perquè Mandela el va convèncer.

Mandela i el general (Comanegra) és la novel·la gràfica de Carlin i el dibuixant Oriol Malet que relata aquesta història, que per al periodista és “l’anècdota que millor resumeix la genialitat com a líder polític de Mandela, el seu gran repte polític abans de la presidència”. “El que un líder polític hauria de fer és convèncer la gent per seguir un camí, especialment els que no estan de part seva -continua-. I això que Mandela tampoc ho va tenir fàcil amb els seus, que després de dècades d’apartheid i segles de discriminació tenien set de venjança”.

Un heroi inesperat

Tanmateix, i això és el més interessant del còmic, Mandela no és l’heroi d’aquesta història. L’heroi és Constand Viljoen. “Pot sonar a heretgia, però Viljoen és un personatge més interessant que Mandela -diu Carlin-. Mandela és una figura heroica, l’Ulisses que supera un repte increïble, però el general és el personatge que evoluciona. I dins dels seus paràmetres limitats demostra ser un home íntegre d’enorme honestedat”. Carlin va entrevistar el general anys després dels fets, quan tant Mandela com Viljoen s’havien retirat de la política. Què li va semblar llavors el monstre, aquella bèstia malvada? “Em va encantar -reconeix-. Era el que esperes d’un general: un paio recte, formal, una mica fred. Però em va parlar amb una gran serietat i em va transmetre com va ser de difícil per a ell prendre la decisió de confiar en Mandela i, en cert sentit, trair la seva gent”.

Carlin veu paral·lelismes entre la història de Viljoen i la política catalana recent. “Què va portar Puigdemont a declarar la DUI? La por a ser acusat de traïció -etziba-. Puigdemont va fer aquella bajanada colossal de la DUI perquè li mancava lideratge i convicció. Viljoen va tenir el mateix dilema, però en condicions molt més extremes perquè ni tan sols era un polític. Però era algú que tenia el benestar de la seva nació com a principal prioritat”. El periodista recorda que la Sud-àfrica de principis dels 90 era un polvorí a punt d’esclatar amb assassinats constants en els dos bàndols. “Si no fos per Mandela i Viljoen, avui Sud-àfrica seria com Síria. En canvi, és un país corrupte amb un govern ineficaç -afegeix amb un somriure trist- però amb una democràcia estable i un sistema judicial independent. Aquest és el llegat de Mandela”.

Empatia pel dimoni

Però com va convèncer Viljoen, Mandela? La resposta de Carlin és clara: empatia. Mandela no sedueix el general ensabonant-lo amb falses promeses ni esgrimint la seva autoritat moral, sinó mostrant-se respectuós i comprensiu. “En el fons, Viljoen era l’expressió de la por de la minoria blanca de Sud-àfrica -diu Carlin-. Ell era la punta de l’iceberg d’un gran nombre d’afrikaner que van fer un canvi radical gràcies a la gran capacitat de convenciment de Mandela”. Quan Mandela guanya les eleccions i pren possessió del càrrec, Viljoen i ell es troben cara a cara al Parlament i el general, instintivament, es quadra i fa la salutació militar. “Va ser un moment increïble -recorda Carlin-. Quan hi penso se’m posa la pell de gallina. Durant bona part de la seva vida, Viljoen va considerar Mandela un terrorista, el Bin Laden africà. Que fes aquell gir i acabés considerant Mandela el més gran dels homes em sembla extraordinari, d’una gran generositat”.

Projectant Mandela i el general al nostre present, tanmateix, sorgeix un interrogant. Ha de ser aquesta la forma de lluitar contra l’ascens de l’extrema dreta? Mirant d’empatitzar-hi? “No és el que et demana el cos, però sí. Si vols vèncer l’enemic, has de saber què collons li passa. Imagina com de difícil va ser per a Mandela: Vox o Casado no ens han fet res de concret, mentre que a Mandela el van empresonar 27 anys, van massacrar la seva gent, van humiliar el seu poble durant segles... Per combatre l’extrema dreta cal fer l’esforç de comprendre els seus temors i aspiracions. I si no ho fem, tornarem al guirigall de sords que defineix la política espanyola. Perquè aquí la prioritat és tenir raó, no resoldre el problema. I Mandela no volia tenir la raó, sinó resoldre el problema”.

Feminismes i masclismes: una aproximació de la mà de quatre dones... i potser algun home

Dibuixant la Sud-àfrica de Mandela

Acostumat a treballar com a il·lustrador o en historietes curtes, Oriol Malet va abordar el repte de dibuixar les 128 pàgines de Mandela i el general fent un procés “molt intens” de documentació. “Per fer-me meu el còmic m’havia de convertir en un petit especialista en el tema, així que vaig invertir prop d’un any a llegir sobre Sud-àfrica i l’apartheid”, diu. Es va documentar tant que gairebé es va quedar sense temps per dibuixar. “Ho vaig dibuixar molt ràpid, però això li dona al còmic un aire molt fresc i expressiu, lluny de les convencions realistes i fredes del còmic històric”. El treball de Malet brilla especialment quan deixa fluir el seu gust per la il·lustració metafòrica i juga amb les taques i ombres. “Tant el John com l’editor m’animaven a fer aquestes coses i a no amagar el punt que tinc d’il·lustrador”.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF