CITA MUSICAL

“El col·leccionisme és el més insatisfactori que hi ha en aquesta vida”

La 17a edició de la Fira Internacional del Disc de Mallorca se celebra aquest cap de setmana al Palma Arena

“Compres un disc que feia molt de temps que estaves cercant, t’arriba a casa, el poses una vegada, el fiques a la caixa dels senzills i ja penses en un altre disc”. Així justifica la insatisfacció que produeix el col·leccionisme de discos Albert Petit, promotor musical, mànager de bandes i apassionat del format físic. Aquest cap de setmana els amants de la música tenen a Palma la seva cita anual per trescar dins caixes plenes de vinils, veure concerts i fer una cervesa amb altres persones amb la mateixa afició. Però d’entre els entusiastes del so analògic destaca un col·lectiu que va més enllà, aquells que arriben a fer autèntiques bogeries per aconseguir un exemplar d’un àlbum concret, que recorren el món a la recerca d’ampliar el seu apreciat recull i que custodien fotogènics prestatges atapeïts de vinils: els col·leccionistes de discos.

Afició de joventut

Petit comenta que va començar a comprar discos i a acumular-los a 15 anys. “Primer, sense saber que era col·leccionista, ja que comprava perquè m’agradava la música, era un format que encara estava vigent. Després, per la recerca de música dels anys 60 en el seu format original”. Amb els anys, indica que ha arribat a reunir més de 2.000 referències entre LP, senzills, CD i cassets, la majoria de la música negra dels anys 60. “Soc bastant eclèctic -diu- però sobretot faig col·lecció de soul del anys 60i R&B. També tenc new wave, folk, blues… Sobretot, música negra soul dels anys 60 i 70”.

Si es parla de música sixties a Palma, s’ha de parlar de Sebas Avilés, professor, discjòquei i una autoritat en l’escena mod i garatge que traspassa les fronteres de l’estat espanyol. Començà a reunir vinils a finals dels 80, quan tenia uns vint anys i avui dia atresora més de 5.000 títols, entre LP i senzills. “Beat, freakbeat, garatge americà, psicodèlia, però tot dels 60 en general”, comenta el col·leccionista, que també fa recerca d’edicions originals. “Les reedicions també les compr, però per escoltar-les a casa. Quan faig de discjòquei punx amb originals perque està mal vist punxar amb reedicions” i afegeix que en el circuit en el qual ell es mou “no és el mateix punxar en un bar que punxar al Funtastic (Festival de música garatge que es fa anualment a Benidorm). Quan et criden és perquè tu maneges un material, per punxar reedicions poden cridar qualsevol persona”. Un altre habitual de les cabines mallorquines és Biel Ferriol, que posseeix una col·lecció d’un miler de referències on tenen cabuda “bàsicament pop, rock de totes les èpoques i en totes les seves variants, però també soul, salsa, música brasilera, jazz, reggae, country o folk”. Ferriol comenta que a 15 anys va comprar els primers vinils, sense encara tenir un tocadiscos. Amb una tendència més eclètica es presenta també el conjunt d’un col·leccionista que ens demana restar en l’anonimat. Comenta que té més de 3.000 referències d’estils que inclouen la psicodèlia, el progressiu, el hard rock i alguna cosa de folk. “En un principi em vaig iniciar com tothom, amb el rock pur i dur, el heavy, ACDC i, a poc a poc, vaig anar aprofundint en la psicodèlia i el progressiu, i, amb el temps, vaig anar descobrint el folk”.

Qüestió econòmica

Aquest col·leccionista no vol entrar en detalls ni en preus. Tot i això, comenta que té una llista de discos als quals té especial apreci per determinades circumstàncies. “O bé perquè a qui me’ls va vendre li tenia una estima especial o perquè són edicions molt limitades o dificilís de trobar”.

Les prestatgeries dels quatre entrevistats estan plenes de rareses o de joies. Petit destaca un test pressing del senzill de Betty Lloyd I’m catchin on; Avilés, per la seva banda, afirma que la joia de la corona és el senzill de la cançó Abba de The Paragons. I Ferriol té un especial apreci al disc de The Feelies Crazy Rythms, en una edició en vinil de color blanc.

La qüestió econòmica és un dels punts determinants a l’hora de dedicar-se a l’afició dels vinils, sobretot per als que es dediquen a cercar edicions originals de l’època, sèries limitades o tiratges estrangers. Si als col·leccionistes els demanam quina és la major bogeria que han fet per aconseguir un disc, en la majoria dels casos ens remeten a assumptes de doblers. Albert Petit afirma que el més boig que ha fet per la seva afició ha estat demanar un crèdit per comprar diversos discos. “Vaig rebre una oferta d’un venedor dels Estats Units que tenia tot el seu catàleg a meitat de preu. Llavors vaig demanar un crèdit per comprar-li molts discos”. Petit ens comenta que el màxim que s’ha gastat en un sol disc són més de 1.000 euros i que la xifra exacta “preferesc no dir-la”. Per la seva banda, Sebas Avilés explica que la seva major bogeria per aconseguir un disc també ha estat demanar doblers prestats “perquè el que tenia en el meu compte en aquell moment era menys que el que costava el disc”. Avilés tampoc no vol concretar quin és el preu màxim que ha pagat per un exemplar, però assenyala que han estat “més de 1.200 dòlars”.

Afició costosa

“Estàs insatisfet perque te’n falten moltíssims, però a la vegada estàs content”, explica Avilés. “Aquesta mateixa setmana me n’he comprat un de 300 euros i n’he deixat un altre de 800. Així que estic molt content, perquè tenc el de 300, que feia dos anys o tres que cercava, però estic insatisfet perquè no tenc el de 800. Tot i això, estic content”, afegeix. El col·leccionista anònim garanteix que “si ara mateix algú em regalàs 60.000 euros per gastar en discos, en mitja hora els hauria fos”.

Avilés diu que s’ha hagut de fixar un límit i que dels estils que ell col·lecciona hi ha molts discos “que és impossible aconseguir-los si no és que et toca la loteria”. Explica que el límit de preu se l’ha fixat de manera progressiva, començant amb 5.000 pessetes, quan era jove, i ha anat augmentat al seu màxim. “Hi ha discos que jo tindria aquesta mateixa setmana, perquè els trob, però potser costen més de 1.200 euros i decidesc que no els compr”.

Albert Petit assegura que és conscient que mai no tindrà tots els discos que voldria i assenyala que actualment els pots escoltar a Spotify, a YouTube o reeditats. “Si hi ha alguna cosa molt molt rara és un disc de 8.000 euros, que no me’l compraré, en tenc una reedició de 15 euros”, diu Petit.

Rodar món

Viatjar és també una de les maneres dels col·leccionistes per obtenir les seves troballes. El col·leccionista anònim conta que va cada any a la fira del disc d’Utrecht, la Record Planet, considerada la major fira del disc del món i que enguany celebra la seva edició número 50. Afirma, també, que viatja a la Fira del Disc de Barcelona des de fa una vintena d’anys.

Avilés, per la seva banda, comenta que ara ja no sol viatjar per comprar discos, tot i que sí que ho va fer assíduament des de finals dels 80 fins a finals dels 90, sobretot a Holanda. “A Amsterdam hi havia una tenda de discos especialitzada en el que m’agradava a mi. I mira que Amsterdam és petit, idò hi trobaves 15 tendes de vinil, quan aquí només hi havia Runaway i Xocolat”. Explica que a partir de la dècada del 2000 va començar a utilitzar internet per satisfer la seva afició. “Abans eBay, ara més a Discogs. També hi ha molts de dealers, per dir-ho d’alguna manera, que de tant en tant t’envien un llistat dels discos que tenen, a Facebook està ple de fòrums de qualsevol tipus de música, de compravenda o bescanvi, i són les vies que faig servir ara”.

Quant a les fires, Avilés afirma que, si hi va, ho fa “en pla sentimental” i no per mirar les caixes de discos sinó les parets que els estands exposen, ja que, afirma, és “on solen tenir les joietes”. “No em pos a recercar -diu-, a embrutar-me els dits, perquè això ja ho faig per internet, revisant llistats. Quan vaig a una fira vaig a veure el que tenen penjat a la paret, que sol ser el més interessant per a mi”. D’opinió completament oposada és el col·leccionista anònim, que afirma que “em proporciona el mateix plaer embrutar-me els dits trescant, cercar peces i trobar-les que escoltar-les a ca meva” i assenyala que no sabria dir què li resulta més satisfactori. “Aquestes sensacions són experiències que enriqueixen molt, tant les bones com les dolentes, perquè anar girant discos i trobar-ne un que fa anys que estàs cercant i, quan el treus, veure que està retxat... et cagues en tot”.

Fira del Disc de Mallorca

Els quatre entrevistats assenyalen que solen assitir a la fira que es du a terme aquest cap de setmana. Albert Petit, tot i que enguany no hi podrà anar, comenta que sempre va a visitar els venedors de fora de Mallorca i sempre acaba comprant-los alguna cosa. Afirma que a Palma només hi ha dues botigues de discos i, per tant, la fira és una bona oportunitat per comprar tocant el disc. L’anònim anirà a donar una mà a la paradeta de Miami, Velvet Underground, ja que després d’uns vint anys comprant-hi ja ha fet amistat amb els propietaris. Tot i això, opina que la fira de Mallorca és per a principiants. “Hauria de fer un bot de qualitat i dur estands d’un nivell una miqueta superior. Però no dubtis que em passaré tot el cap de setmana cercant per si hi trob alguna cosa”. Biel Ferriol comenta que als inicis de la fira feia llistes del que cercava, però des de fa uns anys, hi va a l’aventura. Sebas Avilés diu que hi anirà, sobretot, per veure el concert dels Vancouvers i assegura que la fira s’ha convertit en un acte social. “Al principi era una de les dues millors fires d’Espanya, l’altra era Barcelona. Ara ha baixat, però el nivell encara és prou bo respecte de les fires que pots trobar a la resta de l’Estat”.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF