A classe m’expliquen coses
Qui sap si un dia l’educació farà feina per la llibertat i no per la normalització
Instagram @xxiscaEls professors ens passam la vida explicant coses. I quan explicam partim d’una convicció poc modesta: que l’alumnat no pot aprendre per si mateix i necessita la lliçó del mestre. Així, explicar quelcom a un altre és mostrar-li que no ho pot aprendre per ell mateix. L’explicació divideix el món en dos tipus de persones: les que saben i les ignorants, les intel·ligents i les que habiten l’estupidesa, les expertes i les aprenents. “La professora ha d’explicar”, vet aquí el gran mite de la pedagogia, un mite que qui sap si ha començat a esmicolar-se.
Fa poc l’atzar em va posar un llibre a les mans, només el títol ja em va sacsejar amb força ‘El mestre ignorant’, de Jacques Rancière. El mestre ignorant és, per definició, la condició d’impossibilitat de la pedagogia, al menys així com aquesta s’ha entès durant molts d’anys. Com es poden aprendre uns continguts sense comptar amb la figura d’algú que els conegui i expliqui? Com es pot transmetre i conservar la cultura sense les llargues explicacions d’aquells que posseeixen els sabers necessaris?
Si feim cas de Rancière, la funció del mestre no és explicar res. El saber no consisteix en la possessió d’uns continguts que et distancien del altres que no els posseeixen. Tothom té la mateixa intel·ligència, perquè tots aprenem de la mateixa manera, és a dir, traduint, comparant, contant amb paraules pròpies les paraules dels altres. Així doncs, mentre els mestres explicadors perpetuen la distància entre els que saben i els que no saben, els mestres ignorants que proposa Rancière escampen l’emancipació intel·lectual.
L’acció d’explicar no és neutra, és un tipus específic de transmissió, un tipus específic d’aprenentatge que implica el mite pedagògic del qual havíem parlat abans: tota explicació necessita una intel·ligència superior que dona forma a una intel·ligència passiva que segueix el camí traçat. En canvi, la figura del mestre ignorant desactiva les jerarquies entre professors i alumnes. Aquest tipus de mestre ensenya una única cosa, una certesa que es troba a la base de qualsevol aprenentatge; tots tenim la possibilitat d’aprendre per nosaltres mateixos sense la lliçó d’algú que ens expliqui allò que volem saber.
L’alumnat que vol aprendre alguna cosa no ha de dependre d’una mestra que ho hagi après abans. La professora ha d’endinsar l’alumnat dins el laberint del saber, i aquest només trobarà la sortida enfrontant-se directament als continguts, confiant en la seva intel·ligència. L’única relació de força que trobaríem en aquest procés d’aprenentatge és la que obliga l’alumnat a fer servir la pròpia intel·ligència, a pensar per si mateix, a ser més lliure.
La qüestió és: quines coses volen saber els alumnes? Aquesta voluntat d’aprendre ha de partir dels seus interessos singulars? Ha de sorgir d’allò que en certa manera estimen? Aquestes preguntes ocupen el centre dels debats de les pedagogies actuals i qui sap si poden ser repensades a partir de la lectura atenta dels textos d’aquest filòsof francès, Jacques Rancière.
L’aposta és arribar a assolir determinats continguts culturals d’una manera més lliure, més autònoma, a l’abast de tots. I més enllà, l’aposta és confiar en una certesa indispensable per a la vida: tothom té la capacitat de pensar el món i d’aprendre allò que estima.
És evident que aprendre és una odissea singular en aquest món d’experts i de xarxes socials farcides de gent que ens explica coses.
