Un ciri ben alt per a la llum metafísica d’en Màrius

Sampere, que havia sigut fotògraf professional, ens deixa l’herència d’un treball fascinant amb la imatge lírica

“Em moro a sobre”, va confessar en un vers recent. La mort era una de les seves obsessions, d’ençà de L’home i el límit, el llibre amb què va guanyar el Carles Riba l’any 1963. I també ho era Déu, a qui interpel·lava d’una manera descarnada (“Déu no existeix, només les molles”). El sexe i els altres -amb els quals, sexe i altres, el personatge de tants poemes seus manté una relació controvertida- eren alguns assumptes més de la seva predilecció. I l’amor, afecció fonamental i precària (“Sempre estimem contra algú”). O la mare, aquella presència tan recordada, la mort prematura de la qual el converteix en un orfe irredempt (“Mare, vas deixar-me / no per morir tu, per néixer jo”). Veia l’home, en general, com un “àngel abatut, ocell que udola”. El nen infeliç que du un globus a la mà: “Li esclatarà als dits. No sap / que la llum són agulles”. Sampere escrivia de tot això (i més) amb una dicció molt original, en què la crua fisiologia conviu amb els conceptes intangibles de l’esperit. Home d’ulls blaus, uns ulls fondos com el no-res a què també es referia sovint, es deia Passarell de segon cognom i havia nascut el dia dels Sants Innocents, dues circumstàncies sobre les quals feia molta conya. Perquè, en realitat, era un irònic de primera, un fet que trobo que els seus exegetes no destaquen mai prou. Embolicava el seu escepticisme més radical -o combatia el nihilisme- amb una lúcida ironia. I així, tot i l’aparença de gravetat de la seva lírica, impressionant com el toc de morts -una obra que diríeu escrita per un expressionista germànic-, en Màrius es mostrava afablement irònic en el tracte personal. També en l’intemporal d’una obra que quedarà per algunes fites ben remarcables.

Imatges ben pensades i pertorbadores

El primer títol seu que vaig llegir va ser Llibre de les inauguracions (1986). Era a mitjan anys vuitanta, i el poeta havia rebut la confiança del seu editor més decisiu, Àlex Susanna. A Columna, hi va publicar uns quants títols importants, com Oniris i el tret del caçador (1987) i el meu preferit, La taula i les estrelles (1992): “Cau el cel damunt la taula / i l’omple d’estrelles [...] Abans, el ganivet ja havia fet xisclar el sol i la lluna”. Proa, en els anys en què la comandava Isidor Cònsul, en va prendre el relleu. Sampere, que havia sigut fotògraf professional, ens deixa l’herència d’un treball fascinant amb la imatge lírica: la imatge sovint pensada, sempre pertorbadora (el dels ulls és un dels seus símbols capitals!). Un títol seu que m’agrada molt és Ens trobarem a fora (2006). Hi deixa formulat aquest desig, que és el d’un descregut visceral: “Segregar / cera, la cera suficient / per bastir un ciri a la santa obscuritat”. Si hagués escrit en anglès, potser hauria rebut el Nobel. Celebrem-lo, sí, llegint-lo sempre!

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 19/08/2018

Consultar aquesta edició en PDF