CINEMA

El cinema dona la paraula a les víctimes del franquisme

El premiat documental ‘El silencio de los otros’ retrata la querella argentina

María Martín, tota vestida de negre, parla amb un fil de veu al costat d’una carretera per on circulen els cotxes aliens i indiferents al drama que hi ha sota l’asfalt: “La vida és injusta. No, la vida no. Els humans”, diu mentre col·loca un ram de flors a la barrera de seguretat de la carretera de Buenaventura (Toledo). A la seva mare la van despullar, li van rapar el cabell i la van humiliar abans de matar-la i enterrar-la en una fossa comuna. La María tenia sis anys, però no oblida i persisteix: vol recuperar les restes de la seva mare i enterrar-les amb el seu pare, tal com ell li va demanar. Amb el seu testimoni comença El silencio de los otros, una pel·lícula multipremiada que ara es pot veure als cinemes després d’estrenar-se al festival L’Alternativa. Durant sis anys els seus directors i productors, Almudena Carracedo i Robert Bahar, van acompanyar la María i altres víctimes del franquisme en la seva batalla per processar torturadors i assassins.

La càmera és testimoni de les reunions, de les esperes, de la lluita dels advocats (Carlos Slepoy i Ana Messuti) i de la persistència de la jutge María Romilda Servini, tant a Espanya com a l’Argentina. Durant sis anys retraten la il·lusió amb què reben les notícies de possibles extradicions i les decepcions quan la justícia espanyola bloqueja tots els intents d’acusar els responsables de crims contra la humanitat. “Quan vam començar, el 2011, era un tema que quasi no es tocava. Es deia que havíem d’oblidar, però els supervivents no poden oblidar, pateixen cada dia. Volíem que l’espectador se sentís en la pell de totes aquestes persones i pogués sentir el que ells senten”, explica Carracedo.

Algunes víctimes que recorden davant la càmera el seu patiment no podran veure si la querella argentina arriba al final. Han anat morint. “Pel camí hem perdut un company que va estar lluitant tota la vida perquè reconeguessin que l’havien torturat. La judicatura té un problema. ¿Com pots jutjar la dictadura argentina però no jutjar els crims de la pròpia dictadura? Guanyarem aquesta carrera, però la guanyarem fora, i quan ho fem tornarem i guanyarem aquí”, explica José María Chato Galante (Madrid, 1948). A Galante, que formava part del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Complutense, el van detenir per primera vegada el 1969, quan tenia 20 anys i protestava per la mort d’un company, Enrique Ruano, a mans de la Brigada Político-Social. Va ser torturat durant 14 dies. El torturador, Antonio González Pacheco (Billy el Niño), viu a pocs metres de casa seva. “Quan et torturen es trenca alguna cosa que ja mai més pots recuperar. Els ha passat a milers de persones. Molts companys no han pogut querellar-se perquè no poden escriure ni una sola línia sobre el que va passar. Jo seria incapaç de fer a un animal el que em van fer a mi”, explica Galante.

La impunitat de Billy

el Niño

L’Audiència Nacional ha rebutjat diverses vegades l’extradició d’aquest policia torturador a qui el govern socialista de Felipe González va condecorar. “La responsabilitat que no es faci justícia no és d’un sol sector polític, per això creiem que la solució la trobarem fora -reflexiona Galante-. Tan sols vull que Billy el Niño s’assegui davant un jutge, amb unes garanties que jo no vaig tenir, i reconegui tot el que em va fer”. El jutge que va condemnar Galante va ser Jaime Mariscal de Gante. El seu fill, el comissari José Manuel Mariscal de Gante, va convidar a l’octubre Billy el Niño en una festa de la policia a la comissaria de Ciudad Lineal de Madrid. El documental retrata un dels moments en què Billy el Niño és citat: desprèn arrogància.

Els cineastes i les víctimes estan convençuts que la pel·lícula pot ajudar a canviar mentalitats. “Molts espectadors, sobretot els més joves, surten indignats, no volen continuar oblidant”, diu Carracedo. Galante recorda que al Festival de Cinema de Valladolid se li va acostar una noia de poc menys de 30 anys molt nerviosa: “Va passar una bona estona fins que es va calmar. La seva àvia li havia volgut explicar com havien afusellat el seu marit, però el pare no volia que en parlessin. L’àvia es va morir i ella se sentia molt malament, deia que li havien robat la seva història, que hauria d’haver insistit i parlar amb l’àvia”.

Al documental hi ha el testimoni de fills i nets que busquen pares i avis a les fosses comuns. Per exemple, la valenta Ascensión Mendieta, que finalment aconsegueix recuperar, als 91 anys, les restes del seu pare. Hi ha homes i dones a qui la dictadura va torturar durant anys. María Martín no va tenir tanta sort com Mendieta: va morir sense poder veure l’exhumació de la seva mare. Però l’ha rellevat la seva filla (li va costar dos anys voler implicar-se en la querella). També va morir l’advocat que durant anys va batallar contra la impunitat de la dictadura, Carlos Slepoy. “Els que exhumen les fosses són els nets. Farem el que podrem perquè no els toqui també als besnets”, diu Galante. Més de 40 anys de democràcia haurien de ser suficients per trencar el pacte de silenci.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF