05/07/2018

El cine, els honors i l’empatia que necessitem

3 min
Els nous acadèmics d’honor de l’Acadèmia del Cinema Català ahir posant amb Isona Passola, Ada Colau i Laura Borràs.

BarcelonaJoan Pera espera davant d’una de les portes d’accés al Palauet Albéniz de Montjuïc. Com jo, no sap exactament per on s’ha d’entrar a la ja indispensable Festa d’Estiu del Cinema Català. Finalment ho aconseguim. Arribar forma part de la litúrgia de l’esdeveniment. L’any passat la festa va ser al Poble Espanyol, fa dos anys al Tibidabo i en fa tres en una escullera davant del mar. Tinc ganes de conversar una estona amb els sis nous acadèmics d’honor. És el primer any que el nomenament es fa a la Festa d’Estiu, fins ara s’encabia en els estressants dies de preparació per a la gala dels Gaudí. Com que l’Acadèmia i Isona Passola són de pedra picada, avui també hi haurà una gala -“una galeta”, n’hi diu la Isona-, conduïda per l’esplèndida Maria Molins i el seu espectacle CabaretA.

Veig que Lluís Maria Güell, un dels guardonats, s’abraça amb Joan Bas, membre de la junta i company de tantes aventures de la ficció televisiva. Güell m’explica que farà un discurs emotiu, recordant el primer dia que va entrar als vells estudis Miramar de Televisió Espanyola: “Una batalleta”, confessa. Qui en podria explicar durant anys seria la gran Pepita Pardell, la primera animadora de l’Estat i ves a saber si d’Europa. Em fa una il·lusió boja conèixer-la! El 16 de març va fer noranta anys i conserva una energia mental impressionant: “Vaig néixer el mateix dia que Walt Disney va estrenar la seva primera producció animada”, m’explica. Queda clar que existeix la predestinació. Queda clar que encara queden persones extraordinàries en aquest món.

Amb Pep Cruz, un altre dels guardonats, comentem la sèrie de Movistar+ El día de mañana, en què ell participa i de la qual només sent crítiques bones. Està encantat, ventall en mà, sota els sostres luxosos de l’Albéniz, marc reial que és plebeu i senzill, pura naturalitat cinèfila, per un dia.

“Em fa il·lusió, cony!”, exclama Mònica Randall, tot just arribar. Fer un cop d’ull al seu currículum és caure de cul. Seria el meu somni que un dia em deixés escriure la seva biografia. L’alcaldessa Colau es fa esperar i les fotos es retarden un pèl: “Fes tu d’alcaldessa!, li etziba Güell a Passola, que mata el temps rememorant quan van conèixer la Pepita a Despertaferro! La primera producció de l’avui presidenta.

La “galeta”

Colau arriba, fotos fetes i cap a la “galeta” d’entrega, al costat de la majestuosa font i amb convidats nerviosos. No puc evitar escoltar Randall comentant la jugada amb l’alcaldessa: “A aquesta tia li han de treure el títol nobiliari. On s’és vist que hi hagi una duquessa de Franco?!” Als jardins de l’espai suposadament noble on estem realment venen a tomb aquesta mena de necessàries consideracions.

“Ens hem de ficar més en la pell de l’altre, ens cal més empatia, cuidar-nos més i millor”, exclama Colau des de dalt de l’escenari després de glossar la necessitat imperiosa de la cultura per a la salut de la democràcia -en temps de retallades i d’IVA desorbitats sempre és un clam necessari- i de deixar clara l’adrenalina que encara porta dins en el dia que l’ Open Arms ha arribat a Barcelona carregat de persones necessitades d’empatia i que els presos polítics han arribat a Catalunya. D’empatia, de justícia i de veritat, és cert, n’estem molt necessitats. El cine, com sempre, segur que sap ser generós.

stats