Cultura 26/02/2020

Chopin/Kodály/Bartók

J. A. Mendiola
2 min
Chopin/Kodály/Bartók

PalmaAuditòrium.- En el desè concert de temporada de l’Orquestra Simfònica Illes Balears els noms propis varen tornar a ser els protagonistes i, un altre cop, d’una significació indubtable. Resulta difícil explicar la magnitud dels noms i llinatges que setmana rere setmana, concert rere concert, acompanyen l’orquestra que dirigeix Pablo Mielgo i la fan créixer de tal manera que els grans beneficiaris en som els espectadors. Nikolai Lugansky ha estat el premi de la setmana per a uns espectadors que gairebé omplien l’Auditòrium. Els concursos que ha guanyat el pianista rus són tants i tan importants que el seu currículum és aclaparador. Tan sols llegint aquesta petita ressenya un es pot fer una idea del luxe que representa el concert, d’un nivell al qual molt poques altres disciplines culturals poden arribar. Després de 138 compassos en els quals l’orquestra contextualitzava el discurs, es donava el tret de sortida a la intervenció del solista en el Concert núm. 1 per a piano en mi menor, de Chopin, una peça que, tot i ser el segon concert que va compondre el polonès, tot just abans de partir cap a París, va ser batejada com la primera per la data de la publicació. Un detall sense importància, una anècdota que es repeteix cada cop que es programa, com també ho és el retret a la senzillesa de l’orquestració de la composició en favor de l’instrument solista. Lugansky en va fer una lectura molt sòbria, sense opció al rubato ni cap llicència interpretativa, absolutament acadèmica, impecable. Ja des del començament, per anar pujant esglaons i assolir el virtuosisme al Rondo vivace amb tanta fluïdesa que semblava fer-ho sense cap dificultat. És clar que tan sols era una sensació, la que tan sols poden suscitar els més grans. No era tot. Al protagonista de la primera part li quedava la fase més dura de l’etapa, un Larguetto inabastable, el qual requereix un esforç gairebé titànic i que Nicolai Lugansky va resoldre amb la mateixa desimboltura que la resta de la seva interpretació. Aplaudiments a la francesa i una octava més amunt del que és habitual.

La segona part es va iniciar amb un aperitiu, Danses de Galanta, de Zoltán Kodály. Després d’aquesta folklòrica introducció va arribar el torn del seu amic, Béla Bartók, i El mandarí meravellós, un ballet estrenat l’any 1926 tan actual que esgarrifa. La música és suport d’una història més vigent que mai. Tres homes rapten una jove i l’obliguen a prostituir-se. Bartók va exhibir tot un seguit de recursos per explicar una història tan dura com virulenta. Capes que es van superposant i que van explicant tots els capítols d’una tragèdia urbana que l’orquestra amb un Mielgo intens varen transmetre amb l’eficàcia imprescindible per a una composició tan transgressora, tan actual, tan intemporal.

stats