Les cendres de la vergonya brasilera

La destrucció del Museu Nacional, a Rio, explicita la negligència en la conservació del patrimoni cultural

Cap ministre del govern de Michel Temer, ni el de Cultura ni el d’Ensenyament, van participar al mes de juny en les celebracions del bicentenari del Museu Nacional, a Rio de Janeiro, a l’antic palau imperial de São Cristóvão. De fet, enguany l’executiu brasiler només ha dedicat 82.600 euros per fer millores a l’equipament calcinat per un incendi ara fa una setmana. És una xifra irrisòria que s’emmarca dins de les retallades i l’esmena constitucional que congela la despesa pública durant vint anys.

“El que ha passat amb el Museu Nacional és la història de la deixadesa no només d’unes autoritats corruptes, sinó també de la ciutadania en general, que prefereix portar els fills als centres comercials en lloc dels museus. Hi ha una falta d’interès generalitzada en la preservació de la memòria i això és una característica del nostre país. Tots en som culpables”, afirma la historiadora Mary del Priore.

L’any passat 3,3 milions de persones van accedir al penya-segat del Corcovado, situat al parc nacional de Tijuca, per conèixer l’estàtua del Crist Redemptor, icona de Rio de Janeiro. Uns 2 milions van pujar al telefèric del Pão de Açúcar, un altre emblema de la Cidade Maravilhosa. Fora de les rutes turístiques, el Museu Nacional, tot i augmentar en un 60% els visitants, en va rebre 192.000, una part important procedent d’escoles de l’estat de Rio. “Aquest era un museu oblidat”, critica l’historiador i periodista Laurentino Gomes.

El símbol d’una “caricatura”

Tot i la devaluació del real, la moneda local, el 2017 més brasilers van anar a París i van passar pel Louvre, uns 289.000, que no pas per l’antic palau imperial on es va signar la declaració d’independència del Brasil i on s’exposava un dels fons d’antropologia i història natural més importants d’Amèrica llatina, amb més de 20 milions d’ítems. “Als països desenvolupats els museus són l’epicentre del turisme. Aquí no. Abandonat, descuidat i amb un patrimoni ric, però poc acollidor per a qui s’animava a visitar-lo, el Museu Nacional era un símbol del que ens hem tornat els últims anys, una caricatura del que ens agradaria ser i que mai hem sigut”, diu Gomes, autor de la trilogia 1808, 1822 i 1889 sobre la història del Brasil.

El setè museu nacional més gran del món també havia quedat fora de la important inversió pública que Rio de Janeiro va rebre per ser una de les seus del Mundial de Futbol del 2014 i per acollir els Jocs Olímpics del 2016. Separats només per vint minuts a peu, l’incendi ha mostrat que hi ha un món entre l’estadi de Maracaná, la remodelació del qual va costar 450 milions d’euros, i l’antic palau imperial. La coincidència de la tragèdia amb la campanya electoral dels comicis a l’executiu i el legislatiu, del 7 d’octubre, ha portat a la primera línia mediàtica el debat sobre el model museístic al Brasil. La primera constatació ha sigut el desinterès polític generalitzat. Només dos dels tres candidats a la presidència havien inclòs al seu programa accions per a la conservació del patrimoni públic: Lula da Silva (que, empresonat i inhabilitat, ara serà substituït per Fernando Haddad), del Partit dels Treballadors, i la centrista Marina Silva, de Rede, exministra de Medi Ambient amb Lula.

El Museu Nacional és gestionat des del 1946 per l’actual Universitat Federal de Rio de Janeiro (UFRJ). El seu rector, Roberto Leher, ha criticat durament la política cultural pública. “Hem viscut una tragèdia d’una gravetat sense precedents perquè el museu constituïa l’imaginari del país, era un espai molt simbòlic i un important centre de recerca”, va assenyalar. També va recordar que “el ministeri de Cultura no hi va aportar mai ni un cèntim i el pressupost de la universitat era insuficient per mantenir l’equipament”. “L’incendi mostra com la producció del coneixement, la cultura, la ciència, l’art i la tecnologia són tractats al país”, va afegir Leher. Els retrets entre estaments s’han multiplicat a l’hora d’intentar trobar culpables.

Com passa en altres àrees, el debat s’ha centrat en la necessitat o no de privatitzar equipaments públics. Qui va atiar el foc va ser el sociòleg Simon Schwartzman, que va indicar que ara fa vint anys es va rebutjar una inversió de 80 milions de dòlars del Banc Mundial perquè implicava la transformació de la institució en una fundació privada. L’entitat, però, ho ha negat. “Exceptuant comptades accions, mai no veiem al Brasil capital privat en la conservació del patrimoni. Rio de Janeiro n’és un exemple molt clar: es va invertir una fortuna a fer el Museo do Amanhã [un museu de les ciències projectat per Santiago Calatrava] quan hi havia necessitat de restaurar una sèrie de sales del Museu Nacional. Aquí t’adones que la preservació dels béns privats passa sempre per davant dels públics”, exposa la historiadora Mary del Priore.

El panorama és desolador. “Edificacions històriques del segle XVIII estan sent destruïdes a Minas Gerais per fer-hi aparcaments o supermercats”, recorda Del Priore. Quatre importants museus brasilers (el d’Ipiranga i el de la Llengua Portuguesa, a São Paulo, el d’Art de Brasília i el de l’Indi, a Rio de Janeiro) estan tancats per problemes estructurals i dificultats financeres.

La burocràcia havia endarrerit durant anys una inversió pública al Museu Nacional de 4,8 milions d’euros procedents del banc local de desenvolupament (BNDES). Havien d’arribar a l’octubre, i ara es dedicaran a la reconstrucció, així com 2,6 milions d’euros més del ministeri d’Educació. Amb caràcter d’urgència, el BNDES ha anunciat que destinarà 5,5 milions d’euros a projectes de seguretat i prevenció contra incendis d’equipaments culturals.

El Museu Nacional serà reconstruït, garanteix el govern federal, que assegura que ja compta amb el suport de les grans empreses i la Universitat Federal de Rio. La comunitat científica es mostra més escèptica. El futur és del tot incert. Es desconeixen quines actuacions es podran portar a terme, ja que no se sap quin percentatge del fons s’ha salvat i si el palau imperial ha patit danys estructurals que podrien, fins i tot, obligar a enderrocar-lo.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF