ARQUITECTURA URBANA

La casa pròpia comença al carrer

L’ARA Balears continua amb la tercera entrega d’‘Hàbitat urbà’, converses creuades entre experts de Balears i de Catalunya sobre l’arquitectura que vivim

Els arquitectes Mercè Berengué i Jaume Mayol s’aventuren a conversar sobre la intervenció i participació ciutadana en l’hàbitat urbà; la casa pròpia comença al carrer.

Bon dia, Jaume,

Voldria destriar el significat de: “la casa pròpia comença al carrer”. A les nostres ciutats europees, i especialment mediterrànies, la casa i el carrer són dos espais complementaris, passem força estona a l’exterior, en gaudim.

Sovint casa i carrer funcionen com un continu amb la diversitat i complexitat pròpia de l’escala humana.

Creus, per tant, que el nostre espai públic ja és en la seva gènesi un espai participatiu?

Bon dia, Mercè,

Clar que sí! El carrer és o hauria de ser un espai participatiu, un espai que uneix les cases, no el buit que les separa. Hauria de ser l’espai comú, no l’espai de ningú.

A Mallorca és molt habitual, cap al final dels calorosos horabaixes d’estiu, regar la carrera, obrir les portes de pinte en ample i sortir a prendre la fresca, compartint tertúlia amb els veïns, convertint el carrer en una sala d’estar col·lectiva!

Bon dia, Jaume,

Aquesta apropiació del carrer que em descrius i que ja m’agradaria poder-ne gaudir també a Barcelona és un exemple magnífic de com a les nostres ciutats existeix una “cultura de fer carrer” excel·lent.

Aquesta relació tan directa i espontània de casa/carrer a Barcelona s’està separant; el que és públic i el que és privat es van delimitant més i més. La conseqüència d’això és que comencen a agafar molt protagonisme les “regulacions” sobre el carrer, i aquí es torna a necessitar la participació ciutadana perquè l’espai públic faci aquest paper complementari del que fem a la nostra llar.

I si m’ho permets, obro més fronts. A Barcelona, si analitzem les noves tendències, cada cop més utilitzem el carrer com a espai per fer esport (córrer, anar amb bici i, quan són més amplis, activitats en grup: balls de hip-hop, capoeira, classes de tai-txi...). Hi ha moments espectaculars, com quan tenen lloc les curses populars; llavors la configuració dels nostres carrers es transforma radicalment.

Estem en ple procés de noves concepcions de participació pública. Com creus que han d’incidir en els processos projectuals que els arquitectes desenvolupem a la ciutat?

Bona tarda, Mercè,

A les nostres ciutats comencen a agafar molt de protagonisme les “regulacions” sobre el carrer, segurament massa. Efectivament, els carrers estan cada cop més zonificats (carrils de cotxe, de bici, voravies, aparcaments, etc.). Aquesta exagerada distribució d’usos converteix els carrers en infraestructures, i hauríem de ser capaços de transformar-los en llocs, de domesticar-los (de ‘domus’ casa). Hem de ser capaços de convertir el carrer en una gran habitació de proporcions allargades i sense sostre, on les activitats es desenvolupassin espontàniament.

Aldo van Eyck deia que la situació òptima d’un espai públic es donava quan aquest estava nevat; la neu anul·lava completament la zonificació, convertia l’espai públic en un espai lliure, on les activitats es registraven espontàniament, amb un resultat molt més humà. Només posant les vies de circulació a la mateixa cota que les voreres ja humanitzaríem una mica més la ciutat. És a dir, crec que hauríem d’aprendre a utilitzar malament els carrers. Per això no fan falta grans obres, fa falta una certa educació i voluntat de convivència.

Una altra reflexió: no és el mateix un carrer a les vuit del matí que a les sis de l’horabaixa. No és el mateix un carrer un dia feiner que al cap de setmana. Bona mostra en teniu a Barcelona amb el cobriment del carrer Comte d’Urgell que acull el mercat dominical de Sant Antoni. Potser aquests usos no s’han de distribuir en l’espai, sinó en el temps, no ho trobes?

Bona tarda, Jaume,

Reprogramar en el temps el canvi d’ús dels carrers i avingudes és un dels actius més importants que tenim a la ciutat. Canviar cotxes per activitats lúdiques, culturals, esportives, gremials... en els moments de menys demanda de trànsit (dies festius, franges horàries...) genera un principi de sorpresa i equilibri als espais col·lectius.

Voldria posar-te un exemple de com l’ADN dels nostres espais públics és l’activitat / la participació. Coneixes Djemà-el-Fna a Marràqueix? És un magnífic buit dins l’entorn de la medina. Quan Juan Goytisolo descriu la plaça, el que descriu és l’activitat, el que allí succeeix ens arriba a tots els sentits: “L’espectacle de Djemà-el-Fna es repeteix a diari i cada dia és diferent. Tot canvia: les veus, els sons, els gestos, la gent que observa, escolta, olora, assaboreix, toca. La tradició oral es troba emmarcada en una altra de molt més gran, que podem anomenar intangible. La plaça com un espai físic refugia una tradició oral i intangible”.

És obvi que l’activitat a la plaça és fruit de la participació ciutadana i que els nostres espais públics a la Mediterrània tenen aquest origen.

En les últimes remodelacions de les nostres avingudes o places principals, com és el cas de l’avinguda Diagonal o de la plaça de les Glòries, es confirma amb la participació dels veïns la necessitat de verd (portar “la natura” a la ciutat), d’ampliar voreres (perquè ajudi a l’activitat dels locals de les plantes baixes) i de consolidar les xarxes de mobilitat “sostenible” (bícing i transport públic).

Bona tarda, Mercè,

A parer meu, és absolutament necessària la participació ciutadana en aquestes qüestions. I qui no estaria d’acord amb aquestes tres necessitats que reclamen els ciutadans quan se’ls consulta? Això és, com tu indiques, (1) una ciutat més verda, amb (2) activitat a les plantes baixes i (3) xarxes de transport sostenibles.

Jaime Lerner, arquitecte i exbatle de Curitiba -Brasil-, és una de les persones que més ha treballat aquesta qüestió de la participació ciutadana. A partir de petites accions es poden aconseguir grans canvis, és el que ell ha batejat com ‘acupuntura urbana’. De vegades no és necessari realitzar cap tipus d’obra, només introduir alguna activitat.

(1) Sovint no es tracta d’afegir res, de vegades fins i tot de llevar. L’arborització o la despavimentació van en aquest sentit. No creus que seria benvinguda alguna obligació dins la normativa edificatòria?

(2) De vegades el que s’ha d’afegir és alguna activitat, algun costum, algun nou hàbit que sigui capaç d’activar la transformació. Les persones atreuen persones. La barreja d’usos i la no centralitat -o pluricentralitat- introdueix una complexitat que enriqueix i humanitza la ciutat. Cal baixar d’escala, parlar de barri i no de ciutat, esquitar els carrers d’usos diversos, carnisseries al costat de tallers d’artesans, guarderies convivint amb perruqueries, merceries veïnes de bars. Aquesta diversitat, indiscutible a l’escala dels pobles, seria capaç de contribuir a la humanització de la ciutat. No ho trobes?

(3) La pacificació del trànsit és l’assignatura pendent de moltes ciutats. El cotxe encara mana massa dins les nostres ciutats. Hem fet la ciutat a la seva mida. Ara ja no són possibles aquells carrers estrets i tortuosos, solcats d’ombres i sense voreres que Miquel del Sants Oliver es va trobar a la seva Ciutat de les Mallorques a finals del XIX. Allò sí que era una ciutat a la mida de l’home. No trobes que el cotxe, en lloc de convertir-se en una eina, en moltes situacions s’ha convertit en un problema?

Bona nit, Jaume,

El cotxe no interactua en l’espai públic, només és un moviment o servei en una direcció. Talla tots els creuaments d’activitats que estem parlant. Per això quan en reduïm la presència, millora espectacularment l’entorn.

Per altra banda, és cert el que dius: l’espai públic molts cops es transforma només tocant un punt clau i es desencadena un gran canvi.

El disseny de l’espai públic normalment és senzill, clar, breu, però el que hi succeeix, si l’espai funciona bé, és molt sofisticat.

Jaume, una nova qüestió: l’espai públic s’inicia ara a la xarxa digital?

La realitat que veiem al carrer, les transformacions dels negocis a les plantes baixes i les noves actituds de la gent segueix processos similars als que passen a la xarxa, canvis molt accelerats, hibridació d’usos.

Bon dia, Mercè,

Introdueixes la possibilitat de la xarxa digital com a element modelador de la ciutat...

Com anam veient, participar del carrer té dues accepcions, dues lectures, ambdues no només són vàlides sinó que són necessàries: una és d’anada i l’altra, de tornada. Primera: la participació ciutadana com a fet projectual hauria d’estar en l’origen de qualsevol decisió urbana. Última: que els ciutadans participin activament de l’espai urbà hauria de ser el destí de qualsevol decisió urbana.

La ciutat és dels ciutadans i per als ciutadans; els ciutadans estan en l’origen de la ciutat i els ciutadans en són els destinataris. Les iniciatives socials haurien de ser fonamentals en el procés de disseny de la ciutat. La ciutat hauria de néixer dels ciutadans i, alhora, la ciutat s’hauria de revertir cap als ciutadans. Sigui quin sigui el procés perquè això succeeixi estarà bé: ja sigui digital o físic.

Bon dia, Jaume,

La participació ciutadana en l’espai públic de les nostres ciutats s’ha produït al llarg del temps d’una manera creativa, espontània i directa sobre el lloc físic.

Ara, quan la realitat es fa més complexa, apareix la paradoxa que els mitjans que més allunyen de la realitat física, les xarxes digitals, es presenten també com el millor mitjà per arribar a portar a l’espai físic els desitjos col·lectius. En la recerca d’aquests nous formats participatius, l’espai públic comença ara a la xarxa digital.

Com ho farem?

Bon vespre, Mercè,

Acabarem com hem començat: la casa pròpia comença al carrer, hem dit. Hi afegiria: també hi hauria d’acabar. La ciutat ha de néixer dels ciutadans i s’ha de revertir cap als ciutadans. De vegades, com diu Jaime Lerner, la resposta necessària és no fer res, amb urgència.

Allà on no hi ha res, tot és possible.

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF