L’ESCANDALL

Els carmelites, Napoleó i Netrebko

Trui Teatre.- A la nostra terra sempre hem tingut el costum de menysprear el que ens és conegut i no en parlem si és nostro ; per tant, no és difícil afirmar que Nicolas Chauvin no va posar mai un peu a les Illes. Per diferents motius: el primer, perquè l’hauríem tret a puntades de peu per colló; i l’altre, perquè no va existir mai. Potser per qualsevol d’aquestes circumstàncies, quan arriba un director de fora -Pablo Mielgo ja és nostro -, valorem amb escreix les seves virtuts. Mielgo, a més d’un home viu, és generós i coneixedor d’aquesta característica, però també sap que una de les millors maneres d’esperonar la tropa és canviar de batuta. I la tropa respon. I la tropa creix. Sempre. La batuta del darrer concert de la Simfònica la va portar un esplendorós Lionel Bringuier, director francès que, naturalment, va entusiasmar el respectable i els mestres, que el varen acomiadar amb una merescuda i sincera mostra de gratitud i admiració. Dit això, queda clar que el cinquè també va ser un bon concert. Com a aperitiu, interpretaren la Simfonietta, de Francis Poulenc. Una composició que sense cap mena de dubte s’hauria pogut qualificar de simfonia, però el grup dels sis, a manera de modernitat i com a procediment per rompre amb les tendències anteriors, el que varen fer va ser alleugerir les seves partitures i la Simfonietta, ja des del títol, n’és un bon exemple. Un aperitiu, a més, per partida doble, perquè existeix la possibilitat que Diàleg de carmelites arribi en properes edicions a la Temporada d’Òpera, i està basada en un original de Bernanos, que, com tothom sap, també era francès, va habitar a Mallorca i era de fora.

Com a plat principal, i ja que la cosa va de francesos, arribà la Tercera Simfonia de Beethoven, la que pensava dedicar al revolucionari Bonaparte, abans que es proclamés emperador com a Napoleó I. L’Heroica, Simfonia núm. 3 en Mi bemoll major, s’inicia amb tan sols dos acords, secs, determinants en la mateixa tonalitat de la composició. Una exposició contundent que continua amb un calidoscopi musical ric i versàtil, com un immens collage, per després sorprendre en el segon moviment amb una Marxa fúnebre, presidida per una coda magistral, que tan sols es pot qualificar d’antològica. Res empitjora, ni millora, en els dos moviments següents. Una direcció per a la història amb la qual Bringuier va conduir fins al cim una orquestra de la qual brollaren tots els sentiments, matisos i colors d’una simfonia que -diuen que va dir- era la que més li agradava al compositor.

Ocimax.- Amb els teatres d’òpera de mig món tancats, la síndrome d’abstinència era una bona coartada per anar al cinema a veure l’enregistrament de Giovanna d’Arco, de Giuseppe Verdi, l’òpera amb la qual La Scala inaugurà la temporada 2015. Cal recordar que en la versió que no fa gaire arribà a Madrid Plácido Domingo va demostrar que ja no ho pot cantar tot, per ser benèvols, i va recollir tot un seguit de crítiques que de ben segur no ha posat dins una vasa i ni tan sols dins una carpeta. A Milà va ser una altra cosa. Per començar, encapçalaven el repartiment Anna Netrebko com a Giovanna i Francesco Meli com a rei Carles. La llàstima és que el dia de la gravació la tercera pota d’aquest triumvirat difícilment millorable, Carlos Álvarez, va haver de ser substituït pel baríton Devid Cecconi -no va ser el mateix-, que interpretava Giaccomo, el pare de la protagonista, amb no menys paper que els esmentats i que era el que s’adjudicava P.D. No és menys cert que va ser ell el responsable de la resurrecció, tal com ja havia succeït amb Simon Boccanegra.

Giovanna d’Arco havia quedat una mica oblidada, tot i ser un Verdi. Alguns en diuen menor i d’altres, de cambra, però sens dubte és un Verdi, amb molts dels seus millors atributs i trets característics, com per exemple en la part coral, però no tan sols. Giovanna d’Arco, musicalment, no és gens menyspreable i, per altra banda, té prou àries perquè la Netrebko s’hi vulgui posar al capdavant, com la que tanca l’obra amb els tres protagonistes, Che mai fu? … amb un inici a capel·la prodigiós que no s’entén per què no figura entre les elegides per transcendir els escenaris. De Netrebko, poc se’n pot afegir que no s’hagi dit: color, potència i un vessant interpretatiu insuperable, com el domini de tots els pals que li posen al davant. Meli, prou bé, a l’altura de la seva incomparable partenaire.

Una altra cosa és la part argumental, sustentada per l’insignificant llibret de Temistocle Solera, basat en l’original de Friedrich Schiller i amb el ‘valor afegit’ de la direcció artística de Moshe Leiser i Patrice Caurier, recarregada fins a dir basta, bigarrada fins a l’extenuació. Potser és la que necessita una història tan feble, tan agafada amb pinces, com la de l’heroïna francesa per excel·lència, sempre que els protagonistes no tinguin el nivell dels encarregats d’inaugurar a La Scala.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF