Dansa
Cultura 06/05/2022

"Les bronques no em fan por"

La ballarina Tamara Rojo s'acomiada dels escenaris i de l'English National Ballet al Liceu

3 min
Tamara Rojo, que dirigeix l'English National Ballet, aquest dimarts al Liceu

BarcelonaNo ha pujat dalt d’un escenari des de fa un any i mig, el gener del 2020, per celebrar els 70 anys de l’English National Ballet (ENB), companyia que dirigeix des de fa una dècada. A l’octubre es retirarà definitivament dels escenaris interpretant a París la Giselle d’Akram Khan. “Estic preparada. He ballat més del que podria haver somiat, en tots els teatres del món. Però crec que hi ha gent nova plena de talent que ha de tenir el seu moment. Un càrrec públic és un honor del qual no es pot abusar”, deia aquesta tarda Tamara Rojo. I abans de posar el punt final a una carrera d’or –que va començar de la mà de Víctor Ullate, va debutar fa 25 anys com a ballarina principal al mateix English National Ballet i va ser dotze anys prima ballerina al Royal National Ballet– li queden encara dues cites imperdibles: Nova York i Barcelona.

El Gran Teatre del Liceu –el segon teatre on va actuar en fer-se professional, després de la Zarzuela de Madrid– serà l’escenari del seu comiat escènic a l’Estat. Actuarà al costat de la seva parella, el ballarí Isaac Hernández, en dues de les cinc funcions que l’ENB oferirà de dimecres a dissabte d'una relectura revolucionària de Giselle, obra del coreògraf Akram Khan, icona de la dansa mundial gràcies al seu particular llenguatge contemporani mesclat amb la dansa tradicional índia khatak.

Estrenada el 2016, aquesta Giselle haurà estat el triomf més espectacular dels deu anys en què Rojo ha dirigit l’ENB, que deixa al desembre per dirigir el San Francisco Ballet. I a més, és un símbol de la seva visió de “com ha de ser un ballet avui en dia i una companyia de dansa”: “Has de ser capaç d’interpretar un clàssic en el seu més alt nivell tècnic i artístic i a més obrir les portes als creadors actuals”, afirma.

'Ballar en la foscor'

Tamara Rojo va decidir actualitzar Giselle després de veure la pel·lícula Ballar en la foscor de Lars Von Trier. “És obvi que Björk és Giselle. És la història d’una persona en unes circumstàncies molt difícils que és capaç de veure la bellesa en tot. Giselle és l’amor, la il·lusió, el veure i inspirar en els altres l’alegria de viure, cantar i ballar i, en el cas de la pel·lícula, per un motiu més sublim, que és el futur del fill”, explica, defensant la idea que la innocència no es perd per ser mare.    

Rojo va ser mare fa un any, quan tenia 46 anys, amb Hernández, que és 16 anys més jove que ella. La relació que els ha portat a les revistes del cor va donar peu a algunes crítiques anònimes a la premsa anglesa provinents de dins de la companyia que apuntaven a favoritismes. Ella va respondre-hi amb franquesa i el fet no sembla haver enterbolit gens el seu mandat, molt elogiat a Anglaterra. “Crec que he fet una labor transformadora. Deixo un catàleg de noves creacions, una nova seu, un gran repertori de ballarins en bon moment internacional, amb gires per als propers cinc anys i solidesa econòmica”, enumerava.  

Part del seu llegat serà l’atreviment de tocar un títol de la talla de Giselle. A Akram Khan, que ja havia col·laborat amb l’ENB a Dust (un programa per commemorar la Primera Guerra Mundial), li va semblar bona idea: “Però em va dir que no sabia qui era Giselle, i em va encantar”, diu Rojo, somrient. Aquesta manca de bagatge en la dansa clàssica del coreògraf bengalí els va servir per començar el treball dramatúrgic des de zero, sense cap idea preconcebuda o tradicional, replantejant “el veritable significat de l’obra, sense el context romàntic”: “Qui és Giselle? Ha de ser pobra o rica? Ha de morir? Quines parts es poden perdre perquè són decorat i quines són essencials?”, es van preguntar.

Al final van situar aquesta història d’amor i traïció en una fàbrica amb treballadors immigrants. Compta amb música de Vincenzo Lamagna (a partir de l’original d’Adolphe Adam), direcció musical de Gavin Sutherland i vestuari de Tim Yip (que treballa al cinema amb Ang Lee). Quan es va estrenar al Teatro Real de Madrid, el 2019, va haver-hi crits enfurismats. “Les bronques no em fan por. El públic ha de ser lliure d’expressar el que sent. Potser no al mig d’un silenci –apunta la ballarina–. Totes les figures que admiro, Diàguilev, Nureyev, Nijinska, Nijinski, Rambert, ells o les seves obres han estat esbroncats. Em sembla un gran honor, la veritat”, deia.

stats