El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc
Teatre de Salt (Temporada Alta). 11 de desembre
Un noi de disset anys apareix mort i mutilat en un dels camps d’un poble on mai passava res. I és ell qui parla. La seva veu i la de sis habitants més de la vila compondran l’esfereïdor retrat d’una comunitat que no tolera el desig fora de la norma. Un retrat ancorat a la hipocresia social, al desencís sobre la naturalesa humana tan present en les obres de Josep Maria Miró i habitat per una galeria de personatges tèrbols. Des d’una impossible immobilitat, un superb Pere Arquillué desgrana la personalitat dels habitants d’aquest personal Dogville en un zenit de la seva carrera. Magnífic punt final per a la present edició del Temporada Alta.
Un sol actor i set veus. Un sol cos per a set cossos. I només un focus que l’il·lumina. Tot rau en el rostre. En l’expressió que canvia segons la veu de qui parla. La de l’Albert, el noi estès sobre el camp d’ordi; la de la mare, l'Antònia; la de la directora de l’institut; la del pare torturat ; la del pederasta... No és un thriller en el qual cal esbrinar l’autor material del crim (“No hi ha res més subversiu i desafiant que la bellesa”, diu un dels personatges). Cal deixar-se portar per la paraula que genera espais mentals, que descriu comportaments humans, que referma que és en el passat on rau l’origen dels traumes. I oblidem l’extrema austeritat de la posada en escena, la manca de qualsevol acció, perquè l’acció està en la paraula que es desembolcalla amb la precisió d’una partitura musical. És aquí on es veu la virtuosa mà de Xavier Albertí: el director i amic de Miró fa possible que un aparent monòleg de més de 110 minuts ens atrapi de principi a fi, que el risc formal de la proposta esdevingui teatre en estat pur.
A El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc hi ha els ressons d’altres obres de Miró, com la presència d’un misteri, d’una inquietud que embolcalla tot el text i la por de la societat enfront dels estranys (El principi d’Arquimedes, 2011; Temps salvatge, 2018), el fracàs del somni burgès (Nerium Park, 2012), la desmesura de la passió sexual (Gang bang) o la importància de la infància i de la memòria en la formació de l’individu (L’habitació blanca, 2021). L'obra es podrà veure a Barcelona. Ho mereix.
