Un breu recorregut per la història de la censura literària

PalmaQuan Ray Bradbury va escriure Fahrenheit 451 imaginava una societat distòpica, obsedida per la temperatura a què el paper d’un llibre arribava a cremar.

Amb el temps les estratègies s’han anat refinant i avui hi ha altres maneres menys evidents d’allunyar les persones, ja des de ben petites, de la literatura. Entre elles, l’estímul a la malatissa atracció per les pantalles, reduir l’estudi de les lletres a exercicis de sintaxi o fer llegir un clàssic com Marianela a un alumne de dotze anys.

Són molts els exemples i molts els motius pels quals els llibres s’han pogut prohibir.

La novel·la de George Orwell publicada l’any 1949 va estar prohibida fins a 1990 a la Unió Soviètica, mentre als Estats Units era titllada d’obra procomunista.

A la Xina, el censor general Ho Chien va prohibir el clàssic de la literatura infantil Alícia en el país de les meravelles, de Lewis Carroll, perquè va considerar un insult que s’atribuís intel·ligència humana a un grapat d’animals.

L’Índia va prohibir els llibres de viatges de Vidiadhar Surajprasad Naipaul recollits sota el títol d’ An Area of Darkness (1964), perquè es considerà que reflectia una imatge massa negativa del país.

També els Estats Units han estat un país històricament repressor. Els escriptors Henry Miller i Nabokov varen ser vetats durant molt anys. Tròpic de càncer, Primavera negra i Tròpic de Capricorni varen ser titllades de pornogràfiques i obscenes fins a 1961. El manuscrit de Lolita també va ser rebutjat per més de quatre editors.

La novel·la futurista d’Aldous Huxley, Un món feliç, és la tercera a la llista dels deu llibres més prohibits als Estats Units. Els llibres de caràcter religiós no han escapat de la persecució. Mentres uns han exhibit tots plens d’orgull la Bíblia o l’Alcorà, d’altres n’han vilipendiat i maleït cada un dels seus versicles.

Sembla increïble però tampoc se n’ha escapat la literatura infantil i juvenil. La història de dos pingüins homosexuals que incuben un ou en un zoològic de Nova York, a Tres con Tango, les aventures de Tintín i les de Tom Sawyer també han hagut de passar per l’escrutini de les ulleres més puritanes.

L’efecte Streisand

Es coneix com efecte Streisand l’efecte crida que produeix una obra quan és prohibida.

El nom deriva de la polèmica imatge que el fotògraf Kenneth Adelman va fer a la mansió que l’actriu Barbra Streisand tenia a la costa de Califòrnia. La querella va fer que, a la pàgina d’Adelman, es passàs de les sis a les 420 mil visites, en menys d’un mes.

El morbo que provoca el que es prohibeix és un efecte a vegades cercat, de vegades no tant, però del tot fructuós.

El darrer cas, i molt mediàtic, per cert, el tenim en la novel·la Fariña, del periodista Nacho Carretero. El llibre, que desvel·la l’entramat del narcotràfic a Galícia, ha estat retirat del mercat per un jutge que l’ha acusat d’injúries i calúmnies.

Exemples d’aquí

Un dels llibres dels quals es parlarà al cicle de la Fira, és l’obra de l’escriptor mallorquí Antoni Serra, Marius. El 1967, la novel·la va ser segrestada després que de la proclamació de la Llei de premsa del ministre Fraga Iribarne.

La censura literària va prohibir també el poemari El bell país on els homes desitgen els homes, de l’escriptor Biel Mesquida. El llibre, d’explícita temàtica homosexual, va haver de ser publicat clandestinament l’any 1974 i fins a 1985 no es va poder reeditar.

Només són dos exemples dels molts que es poden contar de la repressió literària que també es va viure a l’illa.