PalmaQui manava a Ciutat els anys 60? Manava Franco. Una mostra del seu poder va ser l’acte que es va fer a la plaça de Cort amb motiu de la seva visita. En aquell discurs, emotiu i paternal, seguit per milers de persones eufòriques, que va fer al balcó de l’Ajuntament en la seva segona visita a Palma el 1960 com a cap d’estat va dir: “Em sap greu no poder, com abans, perdre’m en l’encant dels vostres carrers, contemplar els vostres monuments, visitar les vostres cales i platges daurades; però, en fi, ser cap de l’Estat és gairebé no ser persona, és ser el servidor de la resta, el sentinella sense relleu, l’esclau del deure. En aquest sentit, esper algun dia tenir la felicitat de venir d’incògnit per les vostres costes, de poder estrènyer de nou les vostres mans, de parlar amb els amics i deixar aquí, de nou, un bocí del meu cor. Amunt Espanya!” (els aplaudiments de la multitud duraren molt de temps).
Franco mai –que sapiguem– va complir el seu desig de tornar d’incògnit a Palma, encara que sí que ho va fer a través del cinema amb la pel·lícula Franco ese hombre, el 1964. En canvi, el que sí que sabem és que els governadors civils i els comandaments militars eren de la seva màxima confiança. El governador civil que va viure de prop el boom turístic fins al 1968 va ser Plácido Álvarez-Buylla i López-Villamil, casat amb una cosina de la dona de Franco. Sembla que era una persona bolcada en el creixement econòmic de Mallorca i que alertava Franco de la necessitat de defensar la indústria i l’agricultura de Mallorca, davant el creixement disparat del turisme. Després el seguiria Víctor Hellín Sol fins el 1972, falangista i franquista lleial, militar rebel a Lleida, que va viure fins als 101 anys i va ser el que propicià que Marivent fos la residència reial, juntament amb Josep Alcover Llompart, president de la Diputació.
Tots els governadors eren nomenats presidents d’Honor del Foment de Turisme, l’organisme que realment dirigia el Big Bang turístic a la ciutat. L’estructura política del règim franquista a Palma estava lligada a Madrid a través de Francisco Soriano Frade, delegat del Ministeri de Foment i Turisme, des de principi dels 50 fins al 1966. Persona de principis, franquista convençut, havia estat a la División Azul i feia de catalitzador important de tots els canvis necessaris perquè el turisme cresqués. A escala d’estat va impulsar la creació del Instituto de Estudios Turísticos, avui substituït per la Subdirección General de Conocimiento y Estudios Turísticos. La seva obra a Mallorca la va contar al curiós llibre Pequeña historia del Turismo en Baleares.
Joan March també encara manava molt a Palma. Malgrat que la seva vida econòmica ja era internacional i visqués a Madrid, continuava tenint unes fortes arrels ciutadanes pivotades entorn de la Banca March que dirigia el seu fill Juan March Servera, mentre l’altre, Bartolomé, impulsava iniciatives culturals. Quan va morir d’accident el 1962 a 81 anys, una vegada embalsamat a Madrid i transportat via València a Palma, va ser exposat al seu palau del carrer de Conquistador, on acudiren milers de ciutadans a donar-li el darrer adeu. Com ens relata Pere Ferrer, cent dies abans de morir havia ampliat el capital de la Fundació March en mil milions de pessetes.
La seva relació amb el franquisme, després de l’estreta col·laboració abans i durant la Guerra Civil i després d’aquell intent el 1948 d’explorar un relleu del dictador, era més aviat de desconfiança mútua. Els principals ministres de Franco varen acudir a donar el condol als seus fills, que presidiren el funeral a Madrid. Mentrestant, la seva companya dels darrers anys, Matilde Roig, abandonava la clínica i desapareixia discretament de la seva vida.
El vell March fou enterrat a la tomba familiar que havia dissenyat l’arquitecte Gabriel Alomar. La llegenda començava i encara no ha acabat. La relació de Joan March amb Ciutat té encara molts aspectes a investigar. Per exemple: per què no hi ha cap fotografia de la construcció del seu palau entre els anys 1941 i 1945, ni del seu funeral el 1962?
