El ‘black metal’ i una caça de bruixes 2.0 sacsegen Sitges

SitgesA finals dels 80 i principis dels 90 una colla de joves noruecs van crear una de les escenes musicals més fascinants, influents i perilloses de les últimes dècades, el black metal nòrdic, una variant extrema del heavy metal que va transcendir la música per esdevenir un moviment satànic radical que, durant el seu auge, va deixar un rastre sagnant de suïcidis, assassinats entre músics i esglésies cremades. Una mitologia fundacional recreada pel director suec Jonas Akerlund a Lords of chaos - una de les grans sorpreses d’aquesta edició del Festival de Sitges- que pren com a fil conductor la figura d’Oystein Aarseth, conegut com a Euronymus, fundador dels pioners del black metal Mayhem i aglutinador de l’escena noruega.

Akerlund és un dels directors de videoclips més prestigiosos del món -ha treballat amb Madonna, Lady Gaga, Beyoncé i un llarg etcètera-, però als 80 va ser membre un parell d’anys de la banda de black metal Bathory, i per tant té una certa familiaritat amb el fenomen i l’estil musical. A més, es basa en el documentat assaig sobre la història de Mayhem Señores del caos (Es Pop, 2013), de Michael Moynihan i Didrik Soderlind. Però en lloc d’una lectura dramàtica i rigorosa del material, el director suec opta per explicar la història des d’unes coordenades que freguen la comèdia negra, fugint de la solemnitat del biopic musical i quedant-se amb la versió dels fets que més li interessa.

Al cap i a la fi, ens ve a dir Akerlund, aquests adoradors del dimoni fascinats per la mort no deixaven de ser uns joves emprenyats amb el món i confosos, amb un cacau mental ideològic i víctimes de les seves contradiccions. Lords of chaos humanitza el mite sense trair-ne la música, i només té un punt molest: que un film ambientat a Noruega estigui parlat íntegrament en anglès.

Salem en temps del #MeToo

Samuel Levinson, fill del director de Rain man Barry Levinson, dirigeix el títol més explícitament feminista que s’ha vist fins ara a Sitges, Assassination nation, que actualitza les caces de bruixes de Salem per a la generació Instagram en clau #MeToo. Copiant una idea ja utilitzada a la sèrie South Park, la pel·lícula retrata com se’n va en orris una comunitat quan un hacker filtra la informació personal d’uns veïns que acaben dirigint la seva fúria cap una adolescent que envia selfies eròtiques a un home casat. El resultat és un pamflet massa conscient del seu discurs i maldestre en les formes, una pel·lícula estrident i irregular, però també un eficaç artefacte polític hàbil en el reciclatge pop de temes tan actuals com la intimitat en l’era digital, la masculinitat tòxica i la banalitat del mal a les xarxes socials. Animat pel seu crescendo final, el públic de Sitges la va ovacionar de valent i apunta a premi de votació popular.

També en secció oficial, la brasilera Morto não fala no va despertar tant entusiasme. Es tracta d’un drama sobrenatural protagonitzat per un home amb el poder de parlar amb els morts que, convenientment, treballa en un dipòsit de cadàvers. El moment més emocionant del film, però, es va viure abans de la projecció, quan el director Dennison Ramalho va llegir un discurs confessant la por que sentia “en la vida real” per l’auge de l’ultradretà Bolsonaro al Brasil: “Ajudeu-nos a lluitar contra aquest monstre feixista”, va suplicar al públic de Sitges.