Teatro Real.- No digui Tosca, digui Radvanovsky. L’anècdota s’ha convertit en dogma. Si va fer un bis de Vissi d’arte a la primera representació, és d’obligat compliment que ho faci a cada una de les set representacions que li corresponen. Ara queda a veure si passarà el mateix quan Maria Agresta o Anna Netrebko agafin el testimoni a Sondra Radvanovsky. Sigui com sigui, ha deixat el llistó segurament el més amunt possible. O no. Una circumstància que farà que el món de l’òpera estigui molt atent a les properes encarregades de donar presència a la tràgica heroïna. En qualsevol cas estem davant un fet que ja és història del Real, amb els seus detractors, com no podia ser d’altra manera. Està clar que els entusiastes són més i, sobretot, que els següents demanen la mateixa dosi d’espectacle que els anteriors. I si l’espectacle serveix de reclam, benvingut sigui. Per la seva banda els del “No pares maestro”, “Sigue, sigue”, per finalment espetar en veu més alta “Eso no se bisa”, com era el cas del meu veïnat, també tenen la seva part de raó. Tan senzill com pel fet que Puccini ho volia així. Tant que d’alguna manera va eliminar les àries tal com estaven concebudes i la continuïtat està molt ben precisada a la partitura. Després de Recondita armonia, de Vissi d’arte i d’E lucevan le stelle no hi ha treva musical ni per a un aplaudiment, per tant...
Per tant, el públic és qui mana, i per això va rompre el protocol i les indicacions del compositor amb el vistiplau de Radavanoski, naturalment, i del director musical Nicola Luisotti, erigit en pedra filosofal de la representació. Exquisit, detallista, sense escatimar emocions ni potència. Al límit. Ella va ser passió i exuberància en els tres rols que exigeix la metamorfosi del personatge. Segura i equilibrada com ho requereix la protagonista absoluta de la funció. Tot i que Caravadossi ha de cantar dos moments memorables i ja ressenyats, el gran personatge masculí de Tosca és sens dubte Scarpia i, ja que Pons s’ha retirat, qui millor que Carlos Álvarez per a aquest paper tan memorable, que va resoldre amb solidesa i contundència, tot i que dramàticament Azorin li ha restat virulència. Joseph Calleja, abans que arribi Kauffman, va estar a l’altura de les expectatives, que tampoc no són poques, encara que com ja és habitual amb Recondita armonia la va salvar amb més professionalitat que convicció. Pel que fa a la producció de Paco Azorín, que ja havíem vist un parell de cops al Liceu, si ja era una mica carregada de missatges subliminars, o no tant, ni ha afegit un parell més, com és ara la metafòrica “llibertat”, que es passeja nua en els moments cabdals de la peça. Però si l’important són les veus el notable alt seria una bona qualificació.
