La bellesa i el sofriment als versos d’Antònia Vicens

PalmaA Antònia Vicens (Santanyí, 1941) el llenguatge li arribà a través de l’aparell auditiu, ja que el seu poble d’infància no comptava amb biblioteques o llibreries. Es trobà amb la paraula mentre recorria, cavalcant la seva bicicleta, els carrers santanyiners. Els grans, guanyadors i perdedors de la guerra civil, sicaris i víctimes de dos bàndols irreconciliables, transitaven les mateixes vies i intercanviaven expressions de ressentiment.

Inaugurà la seva carrera literària el volum Banc de fusta, publicat el 1968, que conté quatre narracions sobre el seu lloc de naixement. El mateix any publicà 39º a l’ombra, novel·la amb què guanyà el Premi Sant Jordi. Continuà escrivint prosa de ficció fins que, el 2009, els versos començaren a brollar-li de dins i ja no han aturat. El resultat es materialitza en quatre poemaris, en els quals la paraula guanya en simbolisme i esdevé mística pura per abordar uns temes d’altra manera inexpresables. Ella es considera “una narradora vella però una poeta jove”.

La imatge mateixa d’aquesta dona, forjada en dolçor i valentia, prenent prestades unes llimones al llimoner del seu hort per preparar una beguda casolana, conforma la definició exacta del vocable poesia. Pot ser que, davant aquesta escena, l’extensió de la present entrevista resulti obscena, però ja se sap que l’ésser humà es revela imperfecte en la seva ànsia de coneixement. Així rep l’escriptora l’assedegat visitant: amb la calidesa d’un humil somriure i d’una llimonada amb mel.

Dels poemaris, el primer, Lovely (Moll, 2009), ha estat recentment traduït al castellà i publicat en versió bilingüe per l’editorial asturiana Saltadera. El darrer, Tots els cavalls (LaBreu, 2017), que ja havia estat guardonat per la revista Llegir en cas d’incendi amb el premi dels lectors, acaba de rebre el Premi Cavall Verd 2017 al millor poemari en llengua catalana. A més, ha estat invitada a participar en diferents recitals de prestigi, cosa gens estranya si es pensa en la nuesa i la duresa que conté la seva poesia.

De versos i somnis

Respecte a la procedència dels seus versos, Antònia Vicens explica que “els poemaris sempre em venen sense voler; pens que tenc un pou negre molt carregat en què he anat acumulant vivències i experiències pròpies i alienes que no m’agraden i que exploten mitjançant l’acte d’escriure poesia”. Agafa tota la lletjor del món i la converteix en bellesa: es produeix el miracle.

En el cas de Tots els cavalls, el títol fa referència a un somni: “Una nit vaig somiar amb cavalls blancs, negres, vermells, grocs, que corrien per un camp inmens. Fou un somni preciós les imatges del qual varen romandre al meu cap durant dies, mentre em demanava a mi mateixa d’on provenia el somni, fins que em vaig adonar que els cavalls eren dels mateixos colors que els de l’Apocalipsi i que aquella bellesa anava acompanyada de mort, de fam, de malaltia. Des d’aquell moment comencí a pouar dins el món actual, en què abunda la misèria, on es lliuren guerres molt pròximes i hi ha sofriment, injustícies, desigualtat. L’ésser humà ha avançat molt poc. Les persones van mudades, es pentinen, es vesteixen bé, s’endrecen amb més freqüència que mai, però la seva ànima alberga una brutalitat enorme”.

Tots els cavalls es pot llegir com una narració o com un conjunt de sensacions. “Al protagonista li diuen Diable, però en realitat nom Emmanuel, que significa enviat de Déu”, desvetlla Vicens sobre la trama de la seva darrera obra, i vol afirmar, així, que contempla la part mès bèstia de l’humà però també la que transmet més bondat. “Per mostrar-ho, vaig crear el personatge que agonitza i la seva dona, que surt al carrer a cercar les seves filles, que havien romput amb ella. Pel camí, es troba amb una amiga morta, amb la qual entaula diàleg. Llavors surten les petites culpes i les petites pors”. Continua parlant del poemari: “Es compon de 40 poemes notablement influenciats pel catolicisme, en el qual vaig ser educada encara que ara pugui rebutjar-lo i em pugui escarrufar; en aquests versos la Passió es troba molt present, però no la de Crist, sinó la de la persona. La dona tracta, a través d’un símbol mundà, de trobar un moment de pau, intenta participar en l’eternitat, si és que existeix. Hi ha moltes petites lectures; m’ocup d’allò quotidià perquè cadascú pugui llegir el que porta de transcendent a dins seu”.

La tasca de plasmar els versos sobre el paper és una dura comesa per a Antònia Vicens; quan ho fa, se sent neguitosa, al contrari de molts altres poetes, que senten alleujament i assossec. “Els poemes em fan fixar la mirada en coses que no m’agraden. Quan no escric, puc dur una vida tranquil·la i plàcida, però no quan els poemes em venen i en mostren el que acab per escriure. És com ser conscient de l’existència de tot el que no m’agrada”. L’escriptora no creu, per aquestes raons, en el poder terapèutic de l’art, de la creació, però per ventura disposar d’aquesta via per purgar-se, malgrat que sigui un procés dolorós, li salva la vida i li evita que el sofriment brolli d’una altra manera terrible. Sí que creu, des que era jove, que “es tracta d’una mesura d’higiene: escriure és donar-se una dutxa d’aigua calenta i fregar-se amb un raspall ben fort”.

Vicens troba diferències evidents entre l’escriptura de narrativa i la creació de poesia: “La narrativa es va estenent, es fa expansiva. En canvi, la poesia es contreu. Quan escrivia narrativa, feia una mena de càsting: tenia una història i parlava amb els personatges, els creava, però ells adquirien vida pròpia. En canvi, la poesia és com un xàfec que em cau a sobre. La poesia em domina a mi, mentre que, en el cas de la narrativa, era jo la que dominava la prosa.

Els poemes d’Antònia Vicens estan farcits de silenci, tant en la forma -els dobles espais entre paraules del mateix vers- com en l’expressió, que s’allunya d’una perspectiva explícita i omnipresent per trobar la comoditat en una subtilitat senzilla gens simple. Resulta inevitable que el pensament navegui fins al tàcit llegat d’Emily Dickinson. “El silenci és molt present a la meva vida”, afirma Vicens. “Per escriure poesia has d’habitar-hi, fins i tot de vegades amb els ulls tancats, per veure-hi amb més claretat”. Amb els ulls tancats és més fàcil fer desaparèixer les interferències del món tangible i accedir a l’univers”.

Els premis

En demanar-li pel Cavall Verd, Vicens s’expressa sobre els premis literaris: “No serveixen per res més que per donar-te uns moments d’alegria. Significa que hi ha hagut un jurat que s’ha decantat pel teu llibre, al qual estimes, perquè has passat un temps amb ell. Mai don transcendència a un premi, ja que el llibre és el mateix amb premi o sense; no guanya ni perd qualitat”. Potser la utilitat dels guardons resideixi en l’accessibilitat que permeten a l’obra, en la possibilitat que li atorguen perquè arribi a més gent.

Vocabulari íntim

Una altra raó per la qual l’escriptora mallorquina està d’actualitat és la reedició de Vocabulari íntim, en el qual Josep Maria Llompart (Palma, 1925-1993) i ella entrellacen memòries d’infantesa. La diferència d’edat entre tots dos i el contrast entre les respectives circumstàncies permeten comparar èpoques i contextos, i conformar un mapa de la Mallorca de llavors, tant de la part urbana -narrada per ell, fill de general, criat a Ciutat, amb accés a estudis universitaris- com de la part rural -Vicens fou una nina de poble un temps en què la cultura era absent. “Josep Maria Llompart fou l’escriptor al qual tots els joves ens acostàvem per mostrar-li el que havíem escrit. Era molt permeable a establir contacte amb els joves i una figura de referència. Feia feina a l’editorial Moll, on, en arribar, sempre es trobava algú que l’esperava ”.

Per elecció pròpia

L’autora assegura que no tingué cap problema per publicar en temps de la dictadura. Les seves primeres novel·les guanyaren premis literaris i eren publicades tot d’una. Visqué sempre al marge del món cultural. En arribar a Barcelona, després de guanyar el Sant Jordi, rebé ofertes de col·laboració, contemplà el cel contaminat pel fum de les fàbriques i sentí la velocitat de la gran ciutat, i intuí que, enmig de la pol·lució ambiental, no seria capaç de trobar-se i decidí tornar al cel blau i a la costa verge de Cala d’Or per no oblidar-se d’ella mateixa i viure sense servituds.

Actitud feminista

“El feminisme el vaig viure anant a fer feina a Cala d’Or a principis dels 60. Em tractaven de puta perquè sortia de ca meva per tractar d’inserir-me en un món d’homes. A les meves novel·les sempre és present el problema de la dona. Em commou la part dèbil; no em referesc que la dona sigui dèbil, sinó que han volgut mantenir aquesta imatge de flaquesa per poder explotar-la. La dona no és feble. En totes les meves narracions es troba la dona, sola a ca seva, obligada a esperar l’home, o explotada, amb mancança de cultura, que és el que veia al meu voltant i no m’agradava. El que la fa dèbil és no tenir accés a la cultura; si en té, pot arribar on vulgui, malgrat que encara hi ha lleis que la discriminen. A les meves novel·les sempre hi ha aquesta lluita, aquesta protesta. Els homes trontollen, encara s’han d’acostumar que les dones siguin lliures en tots els àmbits.

Col·leccionista de paraules

No només els artistes, sinó la totalitat de les persones, tenen un deure amb l’existència: “És gairebé una obligació que la persona faci i perfeccioni el que sap fer, les capacitats que li han estat donades de forma natural. Ens aniria molt millor si tothom cercàs la perfecció de les seves competències.

M’he dedicat a l’escriptura perquè se’m dona bé, hi puc canalitzar la meva imaginació. Les paraules em fascinaven, en feia col·lecció”.