CINEMA

La bellesa angelical d’un assassí en sèrie

L’argentina ‘El ángel’, de Luis Ortega, evoca els crims de Carlos Robledo Puch

Cesaro Lombroso, fundador de l’escola de criminologia positivista, defensava que les causes de la criminalitat eren d’ordre biològic. El criminal, deia, té unes determinades característiques: un nas aguilenc, pell fosca, certes asimetries cranials... Bàsicament, era lleig. Més arrelada en el nostre ADN cultural del que ens pensem, aquesta idea va saltar pels aires a la societat argentina quan el 1970 van sortir a la llum els assassinats de Carlos Robledo Puch, un noi de classe mitjana, aficionat a la música i d’una bellesa angelical. Amb uns cabells rossos de querubí i cara de no haver trencat mai un plat, el noi havia assassinat deu persones i havia participat en 17 robatoris en menys d’un any. El Carlitos, com li deien els amics, protagonitza una de les estrenes més fascinants d’aquesta setmana, El ángel, que el seu director, Luis Ortega, nega que sigui un biopic. “És un gènere que descarto totalment -diu-. M’he inspirat lliurement en el cas de Robledo Puch. Hi ha moltes coses de la meva adolescència, a la pel·lícula. Ha passat tant de temps que en lloc d’abordar la història de manera literal ho hem fet a la nostra manera, com a Bonnie & Clyde i Males terres”.

El que més fascina Ortega de la figura de Robledo és la “indiferència” amb què cometia els pitjors crims. “Matava gent que dormia -diu-. És com si dubtés de la realitat, com un experiment per esbrinar si Déu existeix o no. Perquè, si Déu no existeix, tot està permès”. Amb tot, per al director el personatge no és un sàdic o un monstre, sinó “alguna cosa més complexa”. “És un nen que va construint la seva pròpia emboscada amb una ingenuïtat terrible -assenyala-. I és fascinant de mirar, no pots apartar-ne la vista”. El ángel transmet aquesta fascinació a través d’una construcció del personatge en clau pop: la càmera es recrea en els seus balls i la seva bellesa acriaturada, en la despreocupació amb què comet els crims. Per a ell, l’objectiu no és el botí, sinó l’emoció del crim. Una emoció compartida amb un company de l’escola, fill d’un lladre veterà: en ells el Carlos creu veure uns iguals, però s’acaba adonant que no tothom comparteix la seva puresa. “Al final s’adona que són lladres comuns, part del sistema, que només es volen endur els diners. Com la resta de la gent -diu-. Això també el porta a comportar-se com un psicòpata. Com que el món és indiferent a les seves emocions, ell li torna la indiferència”.

Un debutant magnètic

Part de l’èxit d’ El ángel, que ha arrasat a la taquilla argentina, es deu a l’encert d’Ortega en la tria dels actors protagonistes, sobretot en el cas del debutant Lorenzo Ferro, que carrega amb el pes de tota la pel·lícula i fa seu el magnètic personatge de Robledo, exhibint ambigüitat i un carisma impropi d’una persona que no s’havia posat mai davant la càmera. “Era el que buscava -explica Ortega-. Volia algú que no fos famós i no estigués format perquè així jo pogués ficar-hi cullerada i crear una manera de ser, que no és el mateix que una interpretació”. Per trobar el protagonista Ortega va fer un càsting de milers de joves, del qual Lorenzo va ser, precisament, el primer. “És el fill d’uns coneguts -comenta-. I de seguida vaig tenir la sensació que seria ell perquè no es va molestar a mirar-me. Es va asseure davant meu i em va ignorar, cosa que no faria mai de la vida un actor. Ara sé que va ser per timidesa, però aleshores em va captivar”.

L’altre protagonista, l’amic de Robledo i còmplice dels seus primers crims, és un actor més conegut, Chino Darín, que en un moment del film canta una versió del famós Corazón contento que Marisol va popularitzar a Espanya. “L’escena està copiada d’una actuació que el meu pare va fer amb Marisol a TVE”, revela Ortega, que és fill del famós cantant argentí Palito Ortega, el creador i intèrpret original de la cançó. La banda sonora, formada per cançons de pop i rock argentí dels 70, té un gran protagonisme. “La fem servir per il·lustrar l’època i, alhora, per tonificar la narrativa. De retruc, dona a la pel·lícula un element pop que hi va molt bé”. Ortega dona més valor a la música des que Netflix va comprar el seu anterior treball, la sèrie Historia de un clan. “Com que no teníem els drets internacionals, van treure’n la música i es van carregar la sèrie -lamenta-. Aquí, per sort, tot és música nacional, no hi ha res famós. I el meu pare ens va fer un bon preu”.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF