'La bella i la bèstia' de la generació d'internet

BarcelonaHi ha dos anys clau en la formació de Mamoru Hosoda (Kamiitxi, 1967), un dels grans mestres actuals de l'animació japonesa. El primer és el 1979, quan un Hosoda de 12 anys –l'edat en què les impressions fortes marquen tota la vida– veu com s'estrenen en pocs mesos la pel·lícula Galaxy Express i les sèries Gundam de Yoshiyuki Tomino, Anna de Teules Verdes d'Isao Takahata i Lupin III d'Hayao Miyazaki. “Va ser una revolució en l'anime que em va captivar i va fer que em volgués dedicar a fer animació”, explicava a l'ARA durant l'últim Festival de Sitges. L'altre any clau va ser el 1991, quan acabat de graduar a la universitat va veure la versió de Disney de La bella i la bèstia i va fer el propòsit ferm de dirigir algun dia la seva pròpia versió del conte.

Tres dècades després, Hosoda ho ha aconseguit. Belle, que aquest divendres arriba als cinemes, és una versió del conte popularitzat el segle XVIII per Jeanne-Marie Leprince de Beaumont, convertit ara en una odissea tecnològica sobre la doble vida d'una tímida adolescent que es transforma en estrella de pop d'un món virtual on té milions de seguidors que l'adoren. Allà coneix un altre usuari que s'amaga sota l'avatar d'una bèstia ferotge, però en qui la protagonista detecta noblesa i vulnerabilitat. “El que sempre m'ha agradat del conte és que els dos personatges són antagònics, però és que Bèstia també té dues cares oposades, la fosca exterior i la bona interior –explica Hosoda–. I aquesta duplicitat la trobem també a internet, on de vegades aprofitem l'avinentesa per mostrar la nostra cara més profunda gràcies a l'anonimat que ens ofereix”.

Canvis poderosos

Aquesta versió actualitzada del conte no només incorpora elements tecnològics, sinó també temàtiques actuals com l'assetjament escolar i el maltractament infantil, veritables monstres d'una història que combina la fantasia colorista i desbordant de l'univers virtual amb una animació més realista i quotidiana. És una dualitat que ja presenten altres pel·lícules d'Hosoda com El nen i la bèstia, Els nens llop i Mirai, que també comparteixen el protagonisme dels nens i adolescents. “És perquè m'interessen molt les transformacions dels personatges i als adults els costa més canviar –es justifica–. El meu desig íntim és que els canvis dels personatges inspirin d'alguna manera canvis en la societat. Els nens són poderosos i poden inspirar els adults”. De fet, com sempre recorda el japonès, el seu director occidental favorit és Víctor Erice i la seva pel·lícula favorita El espíritu de la colmena.

En general, Hosoda no reconeix una gran influència de l'animació de Disney en la seva obra, però sí de La bella i la bèstia del 1991. “Aquell film va ser revolucionari, sobretot la música d'Alan Menken i Howard Ashman, va trencar amb tot el que s'havia fet fins aleshores i jo volia fer el mateix amb Belle”. Tant és així, que el director va aprofitar el seu viatge a Los Angeles per assistir als Oscars del 2018, en què Mirai estava nominada, per reunir-se amb Glen Keane, que va ser el cap d'animació de La bella i la bèstia. “Necessitava preguntar-li com ho havia fet –explica Hosoda–. I em va explicar que la cosa més difícil per a ell va ser el disseny de Bèstia: no se'n sortia, però al final va utilitzar elements de diversos animals en el personatge per conciliar la violència i la humanitat”.

La 'lliçó' de Miyazaki

A qui segur que Hosoda no va consultar res va ser a Hayao Miyazaki. Els camins del pare de l'anime modern i el director de Belle es van creuar a principis dels 2000, quan l'estudi Ghibli va fitxar Hosoda per dirigir El castell ambulant i convertir-se en el successor de Miyazaki. Però el director d'El viatge de Chihiro no porta bé els relleus –que ho preguntin al seu fill Goro– i, després de fer la vida impossible a Hosoda, el va acomiadar i va acabar ell mateix la pel·lícula. Per al jove director va ser, en realitat, la tercera decepció relacionada amb Ghibli. “Quan vaig graduar-me vaig fer una prova per entrar a Ghibli, però no la vaig passar. Després van fer una crida d'animadors per a un projecte i tampoc em van agafar. Finalment, quan ja treballava a Toei, un dels socis de Ghibli, Toshio Suzuki, em va oferir El castell ambulant, però no vaig poder-lo acabar. Així em vaig adonar que havia de centrar-me en els meus projectes. De Miyazaki vaig aprendre que cadascú ha de dirigir els seus projectes”.