Barra XXI

PalmaBlanquerna.- Són vint-i-una les edicions que s'han organitzat del Teatre de Barra. Una fórmula microteatral que no ha perdut pistonada després de més de deu anys de viatge per diferents indrets. Plens de gom a gom a les quatre barres de Blanquerna i voltants on desenvolupen les diferents i fantasmals històries, símptoma inqüestionable de la bona salut de l'esdeveniment. De vegades veig morts ha estat el leitmotiv de la que ens ocupa i els autors que han aconseguit la selecció ho han resolt en dos melodrames i dues comèdies. Una d'aquestes es titula Pòlit, el diminutiu d'Hipòlit, un poltergeist que s'ha d'enfrontar a una mèdium caçafantasmes. Va ser després que el vespre anterior l'ectoplasma montàs un desgavell, deixant el local fet un desastre, quan va veure que la seva vídua havia anat a sopar amb una nova parella. Escrita i dirigida per Xisco Rosselló i interpretada per Aina Jagla i Pere Pau Sancho. La comèdia és un embolic. Res és el que sembla, cada cop l'argument es va capgirant i si la trama és divertida ambdós protagonistes treuen el màxim profit a cada nova situació.

A Esperaré, escrita i dirigida per Pablo Valera, trobam una fadrina, interpretada per Lina Mira, que per deixar d'estar sola contracta els serveis d'un fantasma de lloguer, a qui dona vida, que potser no és una bona manera d'expressar-ho, Toni de los Ángeles. Es diu Beltran i va nèixer l'any 1810. Té molta gràcia el plantejament. El programa de mà diu que és un melodrama, però hi ha una mica de tot, però basicament humor. De fet, gosaria dir que es tracta d'una pura comèdia que no té un final feliç. Dos personatges que semblen escrits pels dos protagonistes, cadascun més divertit i farcits de moments tan absurds com aguts. El final no és feliç, amb totes les seves lectures.

No ho veus?, escrita per Elisenda Ibars i dirigida per ella mateixa i Joana Castell, interpretada per Toni Pons i Joan Maria Pascual, conta la investigació per part de dos periodistes que volen enregistrar alguns fenòmens paranormals que s'han detectat a un bar de Blanquerna, tancat fa anys per aquesta causa. Els personatges són estrambòtics, exagerats, i així actuen des del primer moment. La trama també ho és, tot i que funciona una mica menys, però tant li fa, perquè la follia i bogeria d'unes situacions sense cap ni peus supera qualsevol entrebanc, cosa que permet als actors una adient caricatura que sens dubte enlaira la grillada historieta.

Iaia, de Maria Garalve, dirigida per Santi Celaya i interpretada per la mateixa autora i Joan Cassanyes, encara el tema més ambiciós i estructuralment més complicat de les quatre peces, el dels abusos dins una mateixa família. L'esperit d'una padrina, finada fa anys, compareix al seu net per parlar del tema que els afecta. Difícil amb tan poc marge donar consistència a una història tan brutal i el resultat final queda pla, com si li mancassin dues voltes més, sobretot tenint en compte les seves possibilitats.