'Invocación', un gran i vitalista espectacle coral

TerrassaEl Ballet Nacional d'Espanya estrena nou director i espectacle. Rubén Olmo fa tota una declaració d'intencions del seu mandat a l'espectacle Invocación, que presenta aquest cap de setmana al Centre Cultural Terrassa: recuperació de l'Escola Bolera, homenatge als grans mestres de la dansa espanyola i un punt de contemporaneïtat no exempt de gran espectacle, amb més de trenta ballarins en escena, coreografies de gran intensitat, una acurada il·luminació i vestuari sumptuós.

Això ha estat Invocación, un programa que inclou quatre coreografies que repassen tots els estils del la dansa clàssica espanyola i del flamenc. És com si Olmo volgués tornar a delimitar els estils que al llarg del segle XX van triomfar als escenaris i que amb els anys es van anar desdibuixant o gairebé desapareixent.

L'exemple més clar és la peça que obre l'espectacle, Invocación bolera, una coreografia de nova creació que reivindica aquesta dansa, que requereix una gran formació en tècnica clàssica alhora que la dota de l'esperit de la dansa tradicional del segle XVIII (en la iconografia queden els quadres de Francisco de Goya) i que es balla amb sabatilla de mitja punta i castanyoles. 

Amb música d'una gran potència de Manuel Bustos, Olmo crea una coreografia coral en què exigeix als trenta-dos ballarins una tècnica mil·limètrica en la bateria i una vivacitat sense descans que les noies van executar sense problemes però que va estar mancada de força de cames en l'elenc masculí i que va tenir un cert desordre en la sincronització.

Jauleña és un solo del mateix Rubén Olmo de gran teatralitat expressionista que es mou entre el flamenc i la granaína amb elements de reminiscències antigues i alhora moments de gran modernitat que el director interpreta com posseït pels seus ancestres.

El record dels grans musicals dels 60

L'escola de dansa espanyola estilitzada queda representada a Eterna Iberia, de l'anterior director, Antonio Najarro, amb música de Moreno Buendía que ens recorda melodies de grans musicals dels anys 60 com West side story. Aquesta és un peça de gran vitalitat, elegància i continus canvis grupals en què cada escena es caracteritza per un element en concret –la bata de cola, el barret, els mantons, la capa espanyola– que en cap cas van desenvolupar en tot el seu potencial.

L'estrella del programa va ser, però, De lo flamenco, un clàssic quadre flamenc amb nou músics i cantaores en escena en homenatge al ballarí i coreògraf Mario Maya (1937-2008). I com diu el títol, l'obra va de flamenc, set quadres que se succeeixen de manera vertiginosa, acolorits i corals, amb solos com els de José Manuel Benítez i el taranto d'Esther Jurado, l'única que va fer gala d'un duende innat. 

Perquè si alguna cosa haurà de treballar la companyia és aquesta falta general d'esperit espanyol i flamenc dels ballarins, que, deixant de banda alguna excepció, encara no l'han acabat de trobar en favor de la tècnica i l'estilització.

Al final, com és costum, l'espectacle va acabar amb una gran festa flamenca de propina amb tota la companyia en escena perfectament coreografiada.