Cultura 13/12/2019

Els balcons que vingueren de França

L’historiador de l’art José Morata sosté que les baranes del XVIII de Palma que es deia que eren ‘a la francesa’ són d’importació

Cristina Ros
4 min
Els balcons que vingueren de França

PalmaSón trets identitaris de les façanes d’alguns dels casals que es varen construir o reformar al segle XVIII a Palma. Els balcons de can Solleric, de can Ferragut i, entre d’altres, alguns de can Despuig, a Canamunt o a Canavall, al centre antic de Ciutat, però també a pobles com Binissalem i Selva, es protegeixen i s’exhibeixen alhora amb unes baranes de ferro d’estil marcadament francès. De fet, durant molt de temps es deia que aquestes baranes de balcons o d’escales eren ‘a la francesa’. Un estudi recent de l’historiador de l’art José Morata sosté que, al marge del seu llenguatge estilístic -que respon al que era característic a la França de l’època-, la mateixa naturalesa del ferro emprat i, sobretot, la tècnica per a la traducció dels dibuixos al metall demostren que en realitat aquests balcons vingueren de França, on foren produïts i posteriorment importats a l’illa.

Qui és professor emèrit de la UIB parla de balcons des del mateix titular del treball d’investigació que s’inclou a la publicació Cicle Casal Solleric, eix de temàtiques patrimonials, editat per l’Ajuntament de Palma per deixar testimoni imprès de les quatre conferències que s’impartiren al mateix Solleric, sota la direcció de Sebastià Mascaró, entre principis del 2018 i 2019, sobre distints aspectes patrimonials del mateix casal. Parla de balcons perquè, com afirma Morata, “en l’ús comú, la paraula balcó s’empra de manera ambivalent per referir-se tant a l’estructura que avança a l’exterior [d’una façana] com a la barana que la delimita”.

Així, centrat l’estudi en l’ampit metàl·lic, no només de balcons, sinó també de galeries o que fan de baranes d’escales -com les de can Solleric-, l’historiador de l’art xifra en un centenar els exemplars francesos que arribaren a Mallorca al segle XVIII, amb uns 25 patrons bàsics diferents, tot i que les modificacions per a l’adaptació in situ, que aquesta sí que era a càrrec dels ferrers de l’illa, multiplica notablement els exemplars que s’hi troben, de vegades amb variacions tan subtils que es fa difícil percebre’n les diferències.

Francesos o ‘a la francesa’?

“Encara que no disposam de documentació que demostri que les baranes dels balcons, escales i galeries d’estil francès que hi ha a Palma són productes d’importació, estic convençut que procedeixen de França”, afirma José Morata. Aquest convenciment es basa, sobretot, “en l’existència d’alguns elements que no es poden copiar a través de gravats” i, entre d’altres, perquè “els ornaments adossats -repujats, embotits o cisellats-és cert que s’havien emprat secularment a Mallorca per a les peces d’orfebreria, però no en conec l’ús per part dels ferrers”.

En tot cas, el professor Morata remet a la disjuntiva que es troba reflectida en dos textos de diferents èpoques: el primer, coetani a l’arribada a Palma d’aquests balcons, està signat el 1759 per l’erudit Bonaventura Serra, que expressa el desig d’habilitar a ca seva dues finestres amb reixa “a la francesa”, referint-se a l’estil del forjat. No hi dona la mateixa consideració l’arquitecte Gabriel Alomar Esteve quan, en un article primerenc, parla d’aquests balcons com a “obres magnífiques que trobam igualment a totes les ciutats franceses [...] i, per tant, per nosaltres, de pura importació”.

Així, l’estudi de José Morata parteix de les característiques formals i tècniques per demostrar-ne la procedència -objecte d’aquest treball-, perquè, segons afirma, “l’adscripció estilística és evidentment francesa”. Tanmateix, no es pot obviar que les cases que incorporen aquests balcons tenen marcats trets francesos i/o italians.

És a la bibliografia francesa del segle XVIII, principalment a l’ Encyclopédie i a les publicacions de l’Académie des Sciences, on troba documentats els models formals, però també la informació sobre els detalls tècnics referents a les característiques del ferro i els processos de fabricació d’aquestes baranes. Es tracta d’un ferro especialment mal·leable que permet obtenir corbes netes, en una simplicitat dissimulada o oculta per una complexitat aparent. Tant la qualitat del material emprat com l’existència de detalls en certes peces que mai no es podrien copiar a través d’un gravat neguen la possibilitat que es fabricassin a Mallorca.

Un cas ben significatiu és el de can Solleric, que presenta un tractament unitari de totes les seves baranes, tant als balcons com a les escales i galeries, amb fins a 31 panells bàsics iguals, tot i les lleugeres variacions per a l’adaptació a les dimensions del lloc. L’historiador manté que aquestes baranes arribaren de França, probablement passant per Holanda, seguint les vies fluvials, com a forma de transport més adequada per als materials pesants, com el ferro, fins a desembocar a la costa i acabar el recorregut via marítima.

A diferència dels mallorquins

José Morata corrobora la seva tesi dels balcons que vingueren de França comparant aquests exemplars amb els models tradicionals mallorquins, una comparació que tampoc no es deté en les característiques estilístiques, sinó en les particularitats tècniques. “A Mallorca -com en altres llocs-és molt complicat constatar la pervivència i fins i tot l’existència de balcons abans del segle XVII”, afirma l’investigador.

Tot i així, entre els exemplars mallorquins predominen les balustrades de columnes entorcillades de pedra de Santanyí. En aquest recull d’exemplars fets a l’illa, destaca l’estudi de les baranes de fusta de can Formiguera (carrer de la Portella) i, entre les de ferro, remarca l’excepcionalitat, per ser “una variant molt original, i crec que específicament mallorquina”, segons diu Morata, de les balustrades del balcó principal de l’Ajuntament de Palma, fetes de siluetes de ferro, la forma de les quals recorda les columnes de les de pedra de Santanyí.

En tot cas, les baranes de ferro tradicionals mallorquines mostraven una gran sobrietat si es compara amb la profusió decorativa de les que responen a l’estil francès que, gràcies a l’estudi publicat recentment pel professor José Morata, sabem que majoritàriament no són fetes ‘a la francesa’, sinó importades directament de França.

stats