Opinió
Cultura 17/08/2020

Bach/Goldberg/Gould/Fray

2 min
El pianista francès David Fray va interpretar les 'Variacions Goldberg' en la 59a edició del Festival de Pollença.

L'ESCANDALLPollença.- Després de la Simfònica i de Marco Mezquida, el torn al Claustre va ser per al pianista francès David Fray, que pocs dies abans del seu concert havia anunciat un canvi de programa. En comptes de Mozart i Schubert interpretaria les Variacions Goldberg, la prova evident que el Cantor de Leipzig era indiscutiblement el més gran. La llegenda urbana més coneguda sobre la composició diu que va ser un encàrrec del comte Kayserling, ambaixador rus a Dresde, perquè l’interpretés el seu clavecinista, Johann Gottlieb Goldberg, durant les seves llargues nits d’insomni. Altres diuen que quan Bach va compondre les Variacions amb el títol d’Ària amb diverses variacions per a clave de dos teclats, Goldberg, alumne de Bach i del seu fill, tenia tan sols tretze anys. Sigui com sigui, les Variacions són un sofisticat exercici d’estil que pot ser JSB havia escrit per demostrar que les seixanta-quatre Variacions de Händel es podien superar amb escreix.

Així va ser. Així ho diu la història. Varen haver de passar prop de dos-cents anys fins que devers el 1930 se'n fa el primer enregistrament, a càrrec de la pianista polonesa Wanda Landowska, però del que no hi ha dubte és que va ser Glenn Gould qui les va posar a la peanya de la immortalitat, més enllà del joc compositiu, més enllà del seu origen.

Per una altra banda, el que està clar és que Gould no pot ser la referència de res quan ell era qui predicava el llibertinatge musical, qui aturava quan volia, taral·lejava la melodia; tampoc mai no va utilitzar metrònom, fins al punt d’haver de suspendre un concert que havia de dirigir Bernstein per no aconseguir posar-se d’acord en com havia de ser la lectura de la partitura. Si les comparacions sempre són odioses, amb Gould són impossibles, perquè ell era una altra cosa difícilment classificable. Això fa que assolir les Variacions Goldberg per a qualsevol pianista s’hagi convertit en un repte de grans dimensions.

David Fray potser és qui, amb aquesta tan peculiar i alambinada composició, ha posat les coses al seu lloc, sobretot si ens cenyim a la interpretació que va fer al Claustre de Sant Domingo. Pulcre, acadèmic, traient un so de sòlida exquisidesa a cada pulsació, no exempta de contundent bellesa. No hi va haver espai per a les llicències, fora ornaments, va fer brillar la monotonia de la composició amb la seva màxima esplendor, i a sobre lluitant contra la 'covídica' fredor que presideix la temporada estiuenca.

stats