Més de 400.000 imatges d’entre 1898 i 2006 componen l’Arxiu Bestard-Cerdà

PollençaEl fons Bestard- Cerdà, també conegut com a Arxiu Bestard, passarà a ser propietat de l’Ajuntament de Pollença en un procés que durarà quatre anys. L’arxiu conté més de 400.000 imatges fetes al llarg de més de cent anys (1898-2006) per quatre fotògrafs pollencins. Es tracta d’un arxiu amb molt de valor, ja que s’hi ha retratat l’evolució de la societat, l’arquitectura, les festes tradicionals i, en definitiva, tota la cultura del municipi.

Segons l’especialista en fotografia Gerardo F. Kurtz, el fons disposa de més de 400.000 fotografies en negatiu, entre les quals hi ha prop de 20.000 plaques de vidre de la primera etapa i unes 10.000 de la segona. També hi trobam 70.000 plaques de retrats d’entre els anys 1940 i 1976; 200.000 fotogrames de pel·lícula procedents de rodets i 200.000 més d’imatges d’Alcúdia. Així mateix, Kurtz detalla en el seu informe la presència de quatre àlbums amb un total de 700 fotografies més, les quals han estat la part pública i visible de l’Arxiu Bestard-Cerdà. Aquest fons va ser valorat econòmicament per Kurtz l’any 2009, qui en va fer una estimació d’aproximadament 315.000 euros, però el Consistori l’ha adquirit per 277.500. El pagament s’efectuarà anualment durant quatre anys. El pressupost que s’hi destinarà cada any és de 69.375 euros.

La propietària actual de l’arxiu és Maria Cerdà, fotògrafa de professió i la darrera a seguir les passes de Guillem Bestard. Ella és qui s’encarrega d’organitzar, classificar i inventariar totes les imatges per poder fer el canvi d’ubicació cap a la Biblioteca Municipal de Can Llobera de manera ordenada. El traspàs d’arxius es durà a terme de manera mensual i progressiva. Durant els quatre anys del procés, Cerdà mantindrà els drets d’autor del fons i podrà continuar amb la venda i distribució de còpies de les imatges i també de les postals que actualment es comercialitzen.

Guillem Bestard

A banda d’adquirir l’Arxiu Bestar-Cerdà, l’Ajuntament ha iniciat el procés per nomenar Fill Il·lustre de Pollença Guillem Bestard, qui va ser el primer fotògraf professional del municipi i un dels més importants i reconeguts de l’illa de Mallorca. Bestard va néixer a Pollença el setembre del 1881; la seva família regentava la fonda i taverna de Ca’n Tiraneta, situada al carrer Major. Era un lloc molt freqüentat pels estrangers que visitaven el municipi, als qui Bestard mostrava els racons de la vila. “Era com un ambaixador de Pollença. Com que sabia idiomes, sempre passejava els estrangers que arribaven, entre els quals hi havia molts pintors”, explica Cerdà. Va ser així com es va despertar el seu interès per la fotografia.

L’any 1898 un turista provinent d’Alemanya, que s’hostatjava a la fonda de la família, li va dur la que seria la seva primera càmera, que Bestard va poder comprar amb els doblers que la seva mare havia aconseguit a través de la venda d’unes joies.

La seva col·lecció

Les primeres imatges que va captar varen ser retrats de la seva família, però amb el temps va anar fent fotografies de tot tipus. El material que més predomina de la seva etapa com a fotògraf són retrats d’estudi, que no tothom es podia permetre; també hi ha molts paisatges, entre els quals abunden la platja de Cala Castell, on a Bestard li agradava passar una setmana quan arribava l’estiu. Així mateix, hi ha moltes fotografies de Sóller, ja que el seu germà, Jaume, era casat allà i hi residia. Entre les imatges hi trobam, a més, esdeveniments socials tant de Pollença com d’Alcúdia, i festes locals com ara la Patrona, Sant Antoni i la Fira. “També es va dedicar a fotografiar els primers turistes que visitaren Mallorca i un ampli sector de la societat mallorquina més ben posicionada socialment, tals com Los señores de España i els senyors de can Sureda, entre tants altres”, relata Cerdà.

Guillem i els seus germans, Jaume i Magdalena, es varen formar a la Institució d’Ensenyament de Pollença, fundada per Guillem Cifre de Colonya. Ell i la seva dona, Clara Hammerl, varen introduir-lo en el coneixement d’idiomes, com ara l’alemany; l’art i la música, que varen ser dues de les seves grans passions. Cal destacar que Bestard es va dedicar també a la pintura, i quant a la música, li proporcionava moments d’esbarjo. “Tocava molt bé el piano. Record que venia a casa -referint-se a l’estudi de fotografia- i es passava tot el capvespre tocant el piano envoltat d’amics”, recorda Cerdà.

La vida personal de Bestard va marcar-li també la professional. Amb la primera dona, de la qual va quedar vidu molt prest, va tenir el seu únic fill, Josep Bestard, qui igualment es va dedicar de manera professional a la fotografia; seguia així les passes del seu pare. Passat un temps va casar-se de nou, aquest cop va ser amb la pedagoga, científica i feminista menorquina Margalida Comas, qui l’any 2017 va ser declarada Filla Il·lustre de Maó. “Amb ell se’n varen anar a viure a Catalunya, és per aquest motiu que entre les imatges de l’arxiu es poden trobar algunes fotografies de Girona i de Barcelona”, puntualitza Cerdà. L’esclat de la Guerra Civil va provocar que el matrimoni se separàs durant deu anys: ella, exiliada a Anglaterra, i ell, residint a Pollença. Un cop acabat el moviment, va aconseguir el visat i va retrobar-se amb Comas a Anglaterra, on Bestard passaria la resta de la seva vida, tot i que cap estiu va deixar de visitar la seva illa. “L’amo en Guillem -a casa sempre li hem dit així- solia venir abans que ella perquè no suportava el fred, era el que duia pitjor de viure a Anglaterra”, recorda la fotògrafa.

Família Cerdà

El fill de Bestard va morir molt jove, a 50 anys, a causa d’una malaltia. Amb ell, hi treballava com a operari Joan Cerdà, que va dedicar gairebé tota la seva vida al món fotogràfic. “Va començar a dedicar-s’hi a 19 anys i es va jubilar a 70, però fins i tot després de jubilar-se sempre era dins l’estudi”, conta la seva filla, Maria.

Després de la mort de Josep Bestard, Cerdà va agafar les regnes del negoci; eren els anys 60 i la fotografia vivia un moment d’extensió. Ell, aleshores, era l’únic fotògraf del poble i es va dedicar a immortalitzar festes populars, bodes, comunions; feia també reportatges a estrangers i, seguint les passes de Josep Bestard, va ser el fotògraf oficial de l’hotel Formentor i del Festival de Música de Pollença. Aquest darrer càrrec el va assumir durant 25 edicions seguides. “Feia les fotografies i, en acabar el concert, venia cap a ca nostra i es posava a revelar. Llavors, les enviava cap a Palma amb el primer correu perquè la premsa les pogués publicar”, explica Cerdà, qui hi afegeix: “Mon pare no s’hauria pensat mai que el format digital s’imposaria a la fotografia manual. No ho entendria”, afirma.

A 16 anys, Maria Cerdà acompanyava el seu pare a fer fotografies a l’hotel Formentor: “Hi solíem anar per Cap d’Any, els dies que hi havia sopars de gala o quan hi anava alguna personalitat important”, recorda. Tot i que el que més li agradava fer era el procés de revelatge: “Era molt divertit”, afirma Maria. El procés era ben laboriós. Primer es passava pel revelador, una mescla d’aigua i un material en pols que solien importar de França. Llavors s’havia de passar per aigua per aturar el revelatge; la passa següent era introduir la fotografia en el fixador durant deu minuts i, finalment, fer la imatge ben neta amb aigua. “Mon pare sempre em deia: Ha de passar set vegades d’una cubella a l’altra”, relata Cerdà.

Maria Cerdà va estudiar fotografia a Mallorca i llavors a Barcelona. “Quan vaig tornar, mon pare em va proposar obrir un estudi a Alcúdia i així ho vàrem fer. Allà hi teníem molt bons clients”, recorda. En els anys 90, les seves germanes també es varen incorporar al negoci; entre totes tres s’encarregaven de l’estudi de Pollença i del d’Alcúdia. Però va ser quan començà la fotografia digital que es varen plantejar si havien de continuar o no dedicant-se a la fotografia El 2000 varen traspassar el negoci d’Alcúdia i sis anys després, el de Pollença, que fins aleshores havia conservat el nom de Ca’n Bestard. “Crec que vaig començar a fer fotografies de tant mirar les de l’amo en Guillem. Em donaven molta pau”, explica amb un to nostàlgic Cerdà, qui també apunta que amb els Bestards sempre varen tenir una relació gairebé de caire familiar.