Art

Els artesans totals del Modernisme, pioners de la Barcelona del disseny

Una exposició amb més de 370 peces del Museu del Disseny explora les arts aplicades del segle XX des d'un punt de vista trencador 

La reacció dels noucentistes contra del Modernisme, amb tot aquell menyspreu cap al Palau de la Música, s'ha convertit en un dels tòpics més arrelats de la cultura catalana. Però ¿i si els dos moviments estiguessin vinculats més enllà de les formes? Sí que ho estan per a la directora del Museu del Disseny, Pilar Vélez, i per a la catedràtica emèrita de la UB Mireia Freixa, les comissàries de la nova exposició al museu, Modernisme, cap a la cultura del disseny. Creuen que el Modernisme va deixar "un pòsit" en el Noucentisme, que representa "la institucionalització de la cultura catalana", en fets com la recuperació de l'artesanat i la cultura popular, amb iniciatives com l'Escola Superior dels Bells Oficis.

Segons les comissàries, el Modernisme i el Noucentisme també comparteixen la idea d'embellir les ciutats amb els bells oficis i de posar el disseny al servei de la col·lectivitat. Aquesta idea de disseny és una novetat com a tesi per estudiar el Modernisme, ja que no s'atura en l'objecte acabat sinó que s'estén fins a la comercialització i l'ús dels objectes. De fet, a Freixa li hauria agradat que el públic pogués fer servir les reedicions de cadires i altres mobles d'Antoni Gaudí i Josep Maria Jujol, sobretot de Barcelona Design i també de Mobles 114 i la joieria Masriera, que hi ha al final del recorregut. "Aquesta no és una exposició de les joies del Modernisme", adverteix Freixa, mentre que Vélez recorda que va haver-hi objectes, com les joies Masriera, que van anar més enllà de Modernisme perquè s'havien d'amortitzar a nivell industrial.

L'exposició inclou més de 370 objectes, un 90% dels quals pertanyen a les col·leccions del Museu del Disseny. Un dels seus objectius també és reflectir com els fons del museu creixen gràcies a donacions, com la de l'arxiu de la casa Escofet, els artífexs del panot de Gaudí al passeig de Gràcia; comodats, com el que va fer la Càtedra Gaudí, i adquisicions, com l'Escó de Sant Jordi, un moble fastuós que el taller de José Ribas e Hijos va fer per a la família Pons.

Malgrat el que diu el títol de la mostra, el repertori arriba fins molt més endavant i també es poden veure ceràmiques d'artistes com Antoni Cumella, Josep Llorens Artigas, Pablo Picasso, Joan Miró i Roser Amorós, i joies i esmalts de Manuel Capdevila, Aureli Bisbe, Miquel Soldevila i Núria López-Ribalta, perquè totes aquestes peces reflecteixen "unes tècniques artesanes al servei de l'art" que tenen les arrels en el Modernisme. Com en el cas del Noucentisme, la tesi de l'exposició també està representada en obres més estilitzades i d'altres amb un marcat afany funcional: és el cas de peces déco i racionalistes, com un mirall de tocador de Jaume Sans, el paravent La creació de Francesc d'Assís Galí i Ramon Sarsanedas i una cadira de braços de la joieria Roca de Josep Lluís Sert.

Estudiar les arts aplicades segons les tècniques

Entre les sorpreses de l'exposició hi ha els mobles del menjador de l'arquitecte Jeroni Granell, evocadors d'una llar burgesa, i els projectes de Josep Pey de marqueteria per al mobiliari de la casa Lleó Morera, donació de la seva reneboda Magdala Pey, que va morir el 2018. També hi ha l'estendard de l'Orfeó Barcelonès, dos medallons ceràmics del Parc Güell i un fragment de la reixa de la Casa Damià Mateu, tots tres d'Antoni Gaudí. Pel que fa a les peces inèdites, es poden veure els dos àngels de llautó que flanquejaven una de les llars de foc de la Casa Lleó Morera, de Josep Pey i Joan Carreras. El treball del metall porta a parlar d'un altre dels fils conductors de la mostra, "les arts aplicades des del punt de vista de les tècniques", com diu Vélez; i per això també hi ha treballs d'enquadernació i de vidre, tot i que, com reconeix la directora del museu, "en el Modernisme no hi ha un bon vidre". Vélez també considera que "la pintura no és la protagonista del Modernisme en cap cas".

La primera peça del recorregut és una colorista butaca romana de l'ebenista Francesc Vidal amb un teixit d'Alexandre de Riquer, contemporània de l'Exposició Universal de 1888, que va marcar un abans i un després perquè va ser, com diu Vélez, "la porta d'obertura a Europa" del panorama català. A partir d'aquí, el gruix de l'exposició mostra un ric teixit creatiu més enllà dels grans noms genials més coneguts com el del mateix Gaudí. "No són grans creadors en un país d'idiotes", subratlla Vélez, per a qui els mobles de Gaudí devien semblar "excèntrics" en el seu moment. Per a Freixa, el Modernisme té algunes peculiaritats respecte als seus homòlegs europeus: "A Europa se centraven en la peça única feta artesanalment; pensem en un nom com el de William Morris. I a Catalunya, que és una cultura perifèrica i industrial, no hi ha manies per fer servir la manera artesanal i la industrial. D'aquí se'n deriva la importància de les indústries artístiques", explica. I un altre detall que crida l'atenció és com el Modernisme es popularitza i surten al mercat un repertori de peces anònimes a preus més assequibles que les eminentment burgeses.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF