PalmaHi ha naufragis que es contemplen millor des de les costes de la filosofia. Potser per això, i perquè abans de saber que necessitam salvavides hem de ser conscients que tenim l’aigua al coll, des de la llei Wert s’ha intentat exiliar la filosofia dels plans d’estudis. Així i tot, ja és molt evident la defallida de l’educació pública provocada per la revolució neoliberal, que triomfa a costa de tants naufragis.
La filosofia no és una assignatura qualsevol. És comú situar-la dins el calaix de les humanitats, tan essencials i tan menyspreades. Però seria més encertat situar-la en el llindar que teixeix les ciències i les lletres, si és que aquest llindar està dibuixat amb nitidesa en algun lloc. De fet, la filosofia ens permet arribar a comprendre la importància de totes les altres assignatures, perquè ens ofereix quelcom essencial: la teoria.
Teoria i pràctica
Potser, com digué Carlos Fernández Liria, allò que manca en l’ensenyament secundari i fins i tot en el batxillerat no són les pràctiques, sinó la teoria. Durant anys, hi ha hagut una acumulació de “continguts” que s’aprenien desesperadament de memòria, aquesta crítica és certa. Però potser el problema no eren els continguts sinó la manera de convertir-los en una acumulació buida. S’aprenien receptes per resoldre problemes, s’ensinistrava l’alumnat en una espècie de performance esgotadora, fins i tot desproporcionada, sense deixar-li el temps necessari per pensar en allò que estava fent.
I de tot això n’ha sortit el diagnòstic de certa pedagogia que defensa que sobren continguts i falten mètodes pràctics d’aprenentatge. Però qui sap si passa el contrari, que sobren pràctiques cegues i mecàniques i falten continguts veritables, que facin imprescindible el lligam de la teoria amb la praxi. Perquè allò desesperant no és que s’ensenyin coneixements sense una utilitat clara, allò desesperant és aprendre a fer coses sense haver entès la teoria que les ompliria de sentit.
Així doncs, potser en el batxillerat i en l’educació secundària allò que ens caldria és fer lloc als conceptes. Perquè tenim experiència del món i de nosaltres mateixos gràcies als conceptes. També seria qüestió de confiar en allò que digué Aristòtil, “tots els éssers humans desitgen per naturalesa saber”. Així, en comptes de cercar motivacions lúdiques i emocionals externes al coneixement, apostaríem per la bellesa que habita el fet d’aprendre. Tendríem cura de l’emoció, plena de fondàries, que habita el coneixement en si mateix. Ens meravellaríem davant el joc ple de seduccions i de descobertes que sempre transita entre aprenents i mestres.
Des d’aquest horitzó, l’essencialitat de la filosofia se’ns torna més clara. Fou Deleuze qui digué que filosofar és fabricar conceptes. Filosofar ens permet qüestionar les pròpies comprensions, ens empeny a encalçar les veritats del nostre temps. L’assignatura d’Història de la filosofia ens acosta a la creació històrica de determinats conceptes i ens convida a posar-los a prova, per veure si encara és possible pensar la nostra vida, i a nosaltres mateixos, a través de les seves derives. Aprendre filosofia pot servir per boicotejar l’ensinistrament mecànic i les pràctiques buides de sentit, perquè ens recorda que allò fonamental és comprendre.
L’Atenes del segle V aC estava poblada d’experts i d’especialistes, un poc com el nostre present. Tothom “sabia” moltes coses, per això Sòcrates fou tan impertinent. Perquè els vengué a dir que ningú sabia allò que pretenia o presumia saber. I per desvestir la ignorància només utilitzava preguntes senzilles, preguntes que encalçaven les definicions, els conceptes, per exemple, d’amor, de justícia, de bellesa. Sòcrates i els seus hereus van obrir un forat enmig de l’eixam d’experts i d’especialistes: l’“àgora”. Un lloc inesperat on va poder germinar la teoria.
Saber desinteressat
Davant l’autoritat inamovible dels poetes i el saber dels experts sofistes, enmig de la ciutat, es va obrir la possibilitat d’un saber d’un altre tipus, un saber desinteressat. “El saber per amor al saber”. Que no és una frase romàntica, ni una consigna carregada d’utopia, és la clariana des d’on aprendre a viure en comú com a éssers humans. Perquè la teoria, entesa així, ja és una praxi.
Ara que estam a punt d’encetar el mes de setembre: intentar convertir les aules en àgores, protegir la clariana dels sabers desinteressats, encalçar la bellesa dels aprenentatges. Tornar a demanar la lluna.
