REPORTATGE

50 anys de sagues cinematogràfiques

Fa 50 anys que l’home va arribar a la Lluna i aquest marc temporal és el que ens serveix aquest estiu per revisar la pulsió seriada de la cultura popular. Avui comencem amb les sagues cinematogràfiques que ens acompanyen des de fa mig segle

TEXT: Toni Vall / INFOGRAFIA: Eduard Forroll

E l que més fascinació genera de la ficció seriada és el pas del temps. La cultura per capítols, els anys avançant lentament a través de la imaginació d’aquells que s’encarreguen de nodrir la nostra. No només són els anys que vas sumant tu mateix, sinó que són també els anys que les pel·lícules sumen a costat teu, la companyia que et fan, com creixen amb tu. Haver nascut a principis de la dècada dels seixanta significa recordar ja cinquanta anys de sagues cinematogràfiques, tenir la memòria rebotida d’estímuls relatius a continuacions, segones parts, seqüeles, preqüeles, spin-offs, remakes i adaptacions de tota mena.

El campió, i tant que sí!, és James Bond. L’agent 007 salta des del 1962 de llit en llit, com un pària sense llar. Quasi sis dècades de llicència per matar i intentant que li concedeixin la d’estimar. I enguany compleix mig segle el capítol que s’emporta la palma en estranyesa: Al servei secret de Sa Majestat (1969), l’únic interpretat per l’australià George Lazenby i l’únic en què James Bond es casa, enamorat fins al moll de l’os. Però el fatalisme li té preparada una amarga sorpresa.

Hi ha consens en considerar que no existeix en la història del cine cap trilogia millor que la d’El padrí, obra magna de Coppola, que la va completar amb penes i treballs el 1990, setze anys després de la segona entrega. Mai tres conceptes com família, destí i mort han sigut més inspiradors. Esclar que si es tracta de completar sagues i de relacionar família i psicoanàlisi, tal vegada Star Wars és la campiona. La història de Luke Skywalker i el seu pare, que es va passar al costat fosc de la força, continua encadenant trilogies i generant una rendibilitat econòmica colossal.

La descendència, no podia ser d’una altra manera, és un ingredient recurrent, per no dir fonamental, en moltes sagues. Indiana Jones viu aventures amb el seu pare i, vint anys després, amb el seu fill. Sarah Connor i el seu fill John salven el món, cadascú a la seva manera, de l’amenaça dels Terminator en successives entregues d’aquesta saga que semblava completada ja fa molts anys, però que també sembla inexhaurible. La prova és que a finals d’any en tindrem una de nova. Per no parlar de Parc Juràssic, reviscolada, per cert, amb el talent de J. A. Bayona i amb una nova trilogia en marxa que, diuen, s’acabarà el 2021.

El senyor dels anells i Harry Potter ja fa anys que s’han acabat. A la primera, amb tot, li va brotar un esqueix, El hòbbit, i a la segona encara miren de trobar-li successors que facin rebrotar les mandràgores i reomplin la vareta del protagonista de pólvores màgiques. Les franquícies són així, no ho perdem de vista: avaricioses, calculadores, saben que exciten els somnis dels nens lectors i dels pares nostàlgics. El terror és el gènere més procliu a allargassar-se. Que l’hi diguin a Freddy Krueger i el seu Malson a Elm Street.

I la modernitat? Doncs la modernitat és Marvel, i Els venjadors les seves llances irreductibles. El que ha passat amb aquesta saga sorgida dels còmics és una experiència fílmica sense precedents. Però alerta, que de rèpliques del terratrèmol amenacen amb repetir-nos-en fins al dia del Judici Final.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF