PalmaEl 1820 el cop de Riego triomfà, es recuperà la Constitució del 1812, La Pepa -promulgada el Dia de Sant Josep-, els liberals prengueren el poder i el poble, tant a Palma com a Barcelona, assaltà allò que detestava: la seu de la Inquisició, coneguda a la capital mallorquina com la Casa Negra. Foren només tres anys d’excepcionalitat -el Trienni Liberal-, amb els capellans encarregats de fer classes de constitucionalisme, i tot amanit amb una epidèmia de pesta i crisi econòmica. Ara se’n compleixen dos segles.
El primer dia del 1820 el coronel Rafael Riego (1784-1823) -el de l’himne republicà- havia de partir cap a Amèrica amb les seves tropes per enfrontar-se a la insurrecció de les colònies espanyoles. En lloc d’això, feu servir l’exèrcit per proclamar la Constitució de 1812, anul·lada per l’autoritari rei Ferran VII tot d’una en tornar del seu exili daurat a França, el 1814. Sorprenentment, aquest aixecament tingué èxit: els liberals accediren al govern espanyol i el monarca en persona afirmà, hipòcritament, allò d’“anem tots, i jo el primer, per la senda constitucional”. Fou la primera revolució liberal d’Europa, quan se suposava que la restauració absolutista del Congrés de Viena (1815) ho havia deixat tot ‘fermat i ben fermat’. Per un intent similar, aquest fracassat, s’havia afusellat el general Lacy a Bellver el 1817.
A l’exhaustiu El trienni liberal a Mallorca, l’historiador Valentí Valenciano relata que la notícia arribà a Palma de bon matí, el 16 de març d’aquell 1820, a bord del vaixell El Ángel de la Guarda, procedent de Barcelona. El capità Vicenç Massip era l’encarregat de transmetre les noves instruccions i, tot d’una que posà peu al port, va cridar: “Visca la Constitució! Visca el rei!” davant els nassos del capità general, l’absolutista Antoine Malet, “cosa que li causà sorpresa”, lògicament.
Era la llibertat, tal com s’entenia llavors, en comparació amb l’Antic Règim vigent fins aleshores. “L’alegria d’aquests habitants”, almanco dels partidaris de les novetats, “era imponderable”, segons el militar conservador Antonio Peón. “Sorprengueren al moment la Santa Inquisició pel mateix estil amb què fou saquejada la de Barcelona, com també es llançaren al convent de Sant Domingo, arrencant els retrats dels sentenciats” pel Sant Ofici, “fent-ne una foguera a l’hort del convent”.
Les Corts de Cadis havien abolit la Inquisició el 1813, però Ferran VII l’havia restaurada. Establerta al Regne de Mallorca el 1488, tingué la seva primera seu a les antigues torres del Temple, segons el cronista Bartomeu Bestard, i després a la “Llongeta de l’inquisidor Gual”, a l’actual número 9 del carrer del Convent de Sant Francesc. De l’inquisidor Jaume Fàbregues Bauzà, del segle XVIII, hauria agafat el nom de Can Fàbregues, amb el qual ha estat coneguda fins ara.
La darrera i definitiva seu del Sant Ofici, però, fou l’anomenada Casa Negra, que era on ara hi ha la plaça Major de Palma. L’actual número 5 és on, “segons la tradició”, com diu la placa commemorativa, al segle XIII hi havia la casa on va néixer Ramon Llull. Així que ubicar aquí la Inquisició suposava una mena de venjança pòstuma, ja que franciscans -als quals estava vinculat Llull- i dominics -els inquisidors per excel·lència- eren dos ordes rivals.
Els ciutadans de Palma, que històricament no van gaire de revoltes, en aquest cas sí que aprofitaren el canvi polític per assaltar la Casa Negra i Sant Domingo. L’escriptor Miquel Ferrà i Martorell atribueix la iniciativa als descendents dels jueus conversos; les gramalletes -vestits penitencials- penjades al convent dels dominics, a l’actual carrer del Palau Reial, perpetuaven la memòria infamant dels seus avantpassats, marginats i perseguits. Tot i la seva desaparició, l’estigma de “xuetes” es mantindria fins als nostres temps.
La ‘llista negra’ del capità general
A la Casa Negra atacada, segons Valenciano, “s’havien trobat els expedients de processos sumaris en els quals s’estava treballant”, entre els quals hi havia “la causa contra els signants de la felicitació a les Corts el 1813, per l’abolició del Sant Ofici, en estat prou avançat”. Sembla que fou “sistemàticament entorpida per l’inquisidor major, Pedro Larroy”, segons Valenciano, per la qual cosa encara no estava enllestida. També hi havia “dues denúncies del canonge Antoni Llaneres, exdiputat a les primeres Corts de Cadis, el qual havia delatat dues vegades el bisbe Bernat Nadal”, també representant del poble a Cadis i de marcat tarannà liberal, a més d’una “llista negra” de tres-cents sospitosos de liberalisme, signada per l’absolutista capità general Malet. George Sand, a Un hivern a Mallorca, no creu que ja quedàs cap presoner a la Casa Negra.
Les instruccions de Madrid es posaren en pràctica aviat. Els soldats, les autoritats i els religiosos juraren la Constitució i es van triar nous ajuntaments i Diputació. Es va confiar la tasca d’impartir classes de constitucionalisme als capellans, bona part poc entusiastes del nou règim. Era una mena d’educació per a la ciutadania d’aquell moment. S’encetaren reformes a l’ensenyament. La situació no acompanyava: fer front a l’epidèmia de pesta del 1820 va suposar una despesa, calcula la metgessa Paula Grau, d’un milió de pessetes de l’època i l’Ajuntament de Palma denuncià que la contribució que l’Estat exigia a Mallorca estava sobrevalorada en un 66%, sobre el producte interior brut real (tot i que aleshores no se l’anomenava així), unes reclamacions no gaire diferents de les de les actuals institucions illenques.
Com aconseguir doblers i, al mateix temps, atreure les simpaties de nous propietaris que fessin un bon negoci? La resposta és senzilla: la desamortització, és a dir, confiscar els béns eclesiàstics i vendre’ls. Segons Bestard, “varen ser desamortitzats entre altres immobles: el convent de la Cartoixa de Valldemossa, el dels Mínims de Santa Maria i Campos, el monestir de la Real, el Temple... i finques que pertanyien als ordes religiosos: Mianes, Ca l’Abat de Deià i Son Xigala... En canvi, alguns convents palmesans, com el dels agustins, carmelites, mercedaris i franciscans, es varen conservar, també el de Sant Domingo”, que perduraria dret fins a la següent desamortització, el 1837. Actualment, el Parlament és al seu solar. Els jesuïtes foren expulsats del seu col·legi de Monti-sion, a Palma, i aquest fou ocupat per la Universitat.
A les darreries del 1820 sortiren a subhasta les cases del Sant Ofici, part de les quals les adquirí l’Ajuntament de Palma. Curiosament, les crítiques que ens han arribat no es referien a la seva desaparició, sinó a si s’estava fent bon ús dels doblers públics, o si no es podria haver aprofitat la seu de la Inquisició per a altres usos. El Diario Constitucional refusava aquestes objeccions: “Caigui la Negra, que només serveixi d’alleujament al públic l’arca que ocupa, i no d’una altra utilitat. Caigui, repeteixin amb nosaltres a una veu tots els amics de la humanitat, del saber i del decor nacional”. I, efectivament, el seu solar es destinà a plaça pública, que es va fer servir com a mercat fins al 1961.
Neix l’Ajuntament de Formentera
La resurrecció de la Constitució de Cadis va fer viable que es tornassin a constituir en ajuntaments les localitats de més de mil habitants. Així, a Menorca, se segregaren -per segona vegada- Ferreries, es Castell i Sant Lluís, i a més, es Migjorn Gran. El 1822, s’establí, per primera vegada, l’Ajuntament de Formentera.
Per descomptat, no tothom estava encantat amb el liberalisme. L’agost d’aquell mateix 1820, segons consta a l’Arxiu Històric d’Eivissa i Formentera, s’obria expedient a Miquel Morales per afirmar en públic que el papa Pius VII havia excomunicat tots els espanyols, com a càstig per les noves lleis. No era veritat, sinó “calumnioses i falses notícies”, assenyala el document, “alarma que fan els agents del despotisme per a derramar la consternació entre el poble incaut”.
Els historiadors Miquel À. Casasnovas i David Ginard comenten que el breu domini liberal hagué d’afrontar una successió de revoltes: el 1821, de pagesos eivissencs i del mateix governador d’Eivissa, absolutista; a Menorca, una conspiració d’aristòcrates; a Campos, un aixecament, els dirigents del qual “foren afusellats a Llucmajor”. El setembre del 1823 “fou descoberta una altra conspiració absolutista a Eivissa”, diu el també historiador Santiago Colomar. Sense comptar la febre groga del 1821. Després ens queixarem...
Els vencedors de la revolta del 1820 es dividiren en dos bàndols: moderats i exaltats, ben definits pels seus noms. Mentrestant, Ferran VII sol·licità l’ajuda de la Santa Aliança, sorgida del Congrés de Viena. I efectivament, el 1823 feien la seva entrada a Espanya els Cent Mil Fills de Sant Lluís -no eren tants-, comandats per un nebot del rei de França, per liquidar el breu experiment liberal. Alguns dels derrotats a la Península es refugiaren al confiscat convent dels dominics a Vila, apunta el filòleg Felip Cirer Costa. Fins i tot el bisbe de Mallorca, Pedro González Vallejo, simpatitzant del règim caigut, s’hagué d’exiliar.
Cafès, diaris i societats patriòtiques
Els instruments que feien servir els liberals per a la propagació de les seves idees eren els cafès com a llocs de reunió, la premsa -tot i l’analfabetisme generalitzat- i les societats patriòtiques, associacions constitucionalistes. Pel que fa a cafès a Palma, Valenciano ha localitzat els següents: de Joana Maria, Ca na Teresa, de Margarita Estarelles, de Titó i d’Antonio Vicente. Quant a publicacions, l’escriptor Bartomeu Rosselló-Pòrcel parla, en aquests anys, d’ El Eco de Colom -per l’agermanat Joanot Colom del segle XVI-, El Atleta de la Libertad, Redactor Constitucional y Político de Mallorca, El Revisor Semanal, Semmanari Constitucional, Polític i Mercantil de Mallorca -en català dialectal “en rústics i primitius assaigs”, apunta Rosselló-, Miscelánea Eudita Mallorquina, Correo Constitucional de Mallorca, La Aurora Constitucional de Mallorca, El Semanario Politécnico, Diario Patriótico de la Unión Española i Correo Constitucional Histórico Político de Mallorca. A Menorca, assenyala Miquel À. Casasnovas, El Ciudadano Español, exaltat, i El Criticón Menorquín, moderat.
La Societat Patriòtica Mallorquina establí, als seus estatuts, “que ningú entri armat o amb pal” a les reunions. Per si de cas. A Eivissa, conta la historiadora Núria Benito, la Junta Patriòtica d’Amics d’Eivissa i Formentera “va sol·licitar permís a l’Ajuntament per utilitzar l’església de l’Hospital de Pobres per explicar la Constitució”, si bé l’encarregat d’aquesta tasca “fou denunciat al jutjat i destituït pels seus sermons anticonstitucionals”. Aquesta associació estava enfrontada a una altra, la Junta Patriòtica d’Amants de la Constitució, sense que les autoritats liberals fossin capaces de fusionar-les. Així que varen ser cessades totes dues.
