Un antídot contra la testosterona

Joan Miquel Oliver tanca la trilogia ‘mitològica’ amb la publicació del disc ‘Elektra’

“Quan acabes una cosa no tens més remei que començar-ne una altra”, diu Joan Miquel Oliver, assumint la vida del músic com un bucle infinit. “S’hora des adeus arribarà i durà en sa mà s’hora de tornar a començar”, canta precisament a Bucle infinit, la cançó que tanca el disc Elektra (Discmedi, 2018). Aquest és el ritme de treball d’Oliver, que des del 2011 ha publicat dos àlbums d’Antònia Font, tres llibres i tres discos al seu nom. “Fa ganes de descansar una mica d’escriure”, admet un músic que també reconeix que en cada projecte ho dona tot, “com si tingués 15 anys”. El que no aturarà és l’agenda de concerts. El 30 de setembre presentarà el disc en un concert-vermut al Mercat dels Encants de Barcelona, i l’11 d’octubre començarà la girà pròpiament dita a Porreres.

Bucle infinit no és només el final del disc, sinó el de la trilogia”, diu recordant els dos àlbums anteriors, Pegasus (2015) i Atlantis (2017). Tots tres formen la trilogia mitològica de l’ex Antònia Font, que acaba amb una dotzena de cançons en què la primera persona és fonamental, tot i que no és necessàriament la seva. “En aquest disc hi ha personatges molt solitaris”, diu. Per exemple, el protagonista de Honey, “un home solitari que es dedica a desfer embalatges”; les dones de Per a totes ses mamàs, perquè “la maternitat pot ser molt solitària, també”; la nena d’Hipotèrmia que no té amics, i, esclar, el músic que observa il·lusions a les habitacions dels hotels ( Orangutans ) i el de la cançó Me’n vaig a viure a Lleida, on serà “caçador” i farà cançons amb “sa guitarreta”. “Lleida, la soledat del Far West de Catalunya”, diu Oliver. Per cert, Hipotèrmia, “deessa des ultracongelats”, no està inspirada en Frozen. “No va venir d’aquí, tot i que és una pel·lícula que m’agrada molt i amb una banda sonora al·lucinant. M’encanta. L’he vista molt, aquesta pel·lícula, perquè a casa agradava molt i la teníem en DVD”, aclareix.

La mitologia, més o menys nominal i metafòrica, agafa un sentit més explícit a Elektra, sobretot a la cançó que titula el disc. “Explico el mite tal qual amb un llenguatge modern, com ara dir que és filla de pares separats. Això de casar-se i separar-se és una cosa moderna”, recorda. I per què Electra i no qualsevol altre personatge damnificat per la Guerra de Troia? “Perquè és superactual. A la tragèdia de Sòfocles, la germana d’Electra li diu: «Ets dona i no home, i tens a les mans menys força que els teus enemics, la fortuna els somriu a ells cada dia i no pas a nosaltres». Els enemics són els homes. Això és superactual. El tema d’Electra és que ella no es pot venjar perquè és una dona, i ho ha de fer a través del germà petit”.

El súmmum del patriarcat

A Oliver li interessa la mitologia grega també perquè explica la “instauració del patriarcat al 100%”. “Electra viu quan ha acabat la Guerra de Troia, que era el súmmum del patriarcat. De fet, la Ilíada és un llibre que si el sacseges fa caure testosterona. En aquell moment les dones eren objectes que es posseïen, i no ha canviat tant. Ara que es dona a conèixer més literatura feminista, reben molt aquestes dones, les ataquen molt, intenten ridiculitzar-les. No siguem cafres. Escoltem el que diuen les dones, que és molt interessant i molt cert”, recomana Oliver.

La gran paradoxa d’ Elektra és que, tot i que les temàtiques remenen la solitud, musicalment és un disc alegre i amb empenta rítmica. A més, per primera vegada des de la separació d’Antònia Font, Oliver ha tornat a treballar com si tingués una banda. Ja no és ell tot sol fent-ho tot, sinó la translació a l’estudi del power trio del directe amb Jaume Manresa (teclats) i Xarli Oliver (bateria). “És fantàstic! Hem tocat molt, i pensàvem que el power trio era un format una mica desaprofitat en els discos. A més, hi ha una qüestió pràctica: si jo faig el disc tot sol, després cal una traducció al directe amb el trio. Així que vam pensar: «Ostres, per què no ho fem prèviament?»”, explica Oliver, satisfet amb un resultat que, segons ell, fa que no senti una bateria, sinó el Xarli Oliver tocant la bateria. “És com els discos de Pascal Comelade, que tu no sents instruments, sinó gent tocant instruments”.

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF