PalmaAvui voldria vindicar Antígona, la seva transgressió, el seu acte rebel. Aquesta tragèdia de Sòfocles ha estat rellegida fins a l’infinit. Pel caire de la filosofia, la trobam entonada des de veus molt diverses. Plató, Hegel, Kierkegaard, Thoreau, Lacan, Irigaray, Butler i Žižek formen part de la multitud d’intèrprets. En la majoria de lectures, la figura d’Antígona representa l’oposició entre la lleialtat a la família i l’obediència a l’autoritat de l’Estat que s’expressa a través de la llei. Antígona contra les injustes lleis de l’Estat, Antígona defensant les lleis del cor i de la llar, Antígona lluitant contra el patriarcat. Antígona, pionera de la desobediència civil.
Antígona era filla dels reis de Tebes, Iocasta i Èdip, i tenia tres germans, Ismene, Polinices i Etèocles. En sortir a la llum que Èdip, sense saber-ho, havia assassinat el seu propi pare i s’havia casat amb la seva mare, la família sencera va quedar desfeta. Amb Èdip a l’exili, els dos germans, Polinices i Etèocles, van acordar repartir-se el govern de Tebes un any per hom. Però Etèocles va ser el primer a governar i, en ser l’hora, es va negar a cedir el regne al seu germà, al qual expulsà de la ciutat. Des de l’exili, Polinices va ordir ben aviat la reconquesta. La lluita es va resoldre amb la mort dels dos germans, un a mans de l’altre. Aleshores, el seu oncle Creont, nou rei de Tebes, va decretar que Etèocles fos soterrat amb honors, mentre que el cos de Polinices, considerat un traïdor, qudàs a la intempèrie, despullat i a mercè de les feres. Així la seva ànima hauria de vagar per sempre, sense trobar la pau. El crim d’Antígona fou enterrar el seu germà Polinices, desobeint el decret de Creont. I, llavors, reconèixer amb orgull el seu acte.
Slavoj Žižek s’atreveix a reescriure la tragèdia. Traeix la literalitat del text, per pensar de nou la figura d’Antígona. Mostra, com en un joc de miralls, que la llei i la dissidència es retroalimenten, que les relacions entre l’Estat i la família estan poblades de tensions inevitables. En definitiva, segons el filòsof eslovè, no és possible viure sense fer-nos mal i tots els nostres actes ens fan culpables.
Però, d’entre totes les Antígones possibles, la que voldria fer reviure aquí és la que dibuixa el pensament de Judith Butler. Si ens endinsam per aquesta lectura, no trobam en el gest d’Antígona l’aposta pels vincles de la família enfront de les lleis de l’Estat, sinó una transgressió de les normes de gènere i de les regles que componen el parentiu de manera tradicional. Una transgressió a la “família ideal” i a determinada manera de viure la feminitat.
Segons Butler, el gest rebel d’Antígona es va conjugar en dos actes: el primer, en donar sepultura al seu germà; el segon, en desafiar amb la paraula pública el rei de Tebes, quan afirma amb orgull que ella ha comès la desobediència. Creont, escandalitzat, diu que mentre ell visqui “cap dona governarà” i jutja l’acte i el discurs d’Antígona com un excés de masculinitat. Com si per poder desobeir, no tengués més remei que desertar primer del propi gènere. Antígona s’apropia del posicionament i del llenguatge de Creont, però no pot ser una dona rebel, la seva transgressió l’obliga a situar-se més enllà del seu gènere.
La tragèdia de Sòfocles posa en crisi, també, les relacions de parentiu, quins acords socials poden ser reconeguts com a amor legítim? Quines pèrdues humanes mereixen ser plorades? Antígona rebutja obeir una llei que no reconeix la seva pèrdua, que no li permet plorar-la en públic.
Antígona mor, però amb la seva mort es rebel·la contra les normes de parentiu i contra les normes de gènere, posa de manifest que aquesta “normalitat” és precària i fràgil. Antígona, filla d’Èdip, potser la seva desobediència no és una aposta pels vincles de la família enfront les lleis de l’Estat. Potser el seu gest és una pregunta impertinent, indefugible: quines normes converteixen els nostres amors en legítims i les nostres pèrdues, en pèrdues dignes de ser plorades? Estam disposades a desobeir, com Antígona, quan la “normalitat” és intolerable?
