"Al poder li interessa la música Kleenex, que avui s'escolta i demà s'oblida"

PalmaMaría Isabel Quiñones, Martirio (Premi Nacional de Músiques Actuals 2016), assegura que atrevir-se és fonamental. I va ser així –atrevint-s’hi– com va agafar la copla i li va treure l’olor de franquisme. Sense complexos i contracorrent, va reinventar el llenguatge i el va mesclar amb el jazz, el flamenc, el blues i el rock. Després de quaranta anys de carrera, assegura que continua descobrint noves maneres d’interpretar. L’artista aterrarà el 7 de desembre a l’Auditòrium de Palma juntament amb el pianista Chano Domínguez per presentar el darrer treball, un homenatge al mític cantant cubà Bola de Nieve.

Per què Bola de Nieve?

Per l’admiració absoluta que li tenim tant Chano com jo. Perquè és Cuba i és Espanya. És molt jazzístic, però també es pot transformar en el flamenc jazz de Chano al piano. Per mi és un artista que canta de veritat, sense adorns, que arriba directament al cor. I Chano i jo teníem moltes ganes de tornar-nos a ajuntar, després de catorze anys, per fer música.

Com vàreu triar el repertori?

He cercat la meva veu, com si fos la primera vegada, perquè és una manera de cantar diferent per a mi. Però m’ha fet aprendre i treure una altra faceta a la meva manera d’interpretar. Jo continuu aprenent sempre.

Us emocionau molt en els concerts.

Però no perquè sigui ploranera, sinó perquè en els meus concerts sempre hi ha un parell de cançons que em toquen directament, que toquen processos de la meva vida. Quan les cant, els revisc; i hi ha emocions en aquestes cançons que em fan caure la llagrimeta. És molt terapèutic, un procés molt catàrquic.

Hi ha normes en la fusió?

Hi ha la norma de l’estudi: has d’estudiar si hi ha una connexió natural. Per exemple, la música cubana i l’espanyola tenen quatre segles de convivència. Després, has de tenir empatia pel tema que traduiràs al teu llenguatge. I per descomptat, respecte.

Creis que ara s’entén més l’experimentació amb la música popular que quan començàreu a fer-ho?

Aquesta és una època plena de comunicació i informació musical. Les músiques es coneixen molt més i la gent s’ajunta també més a escoltar altres coses. És una de les creacions del segle XXI: la fusió ben feta. Hi ha molt talent a Espanya, però fonamentalment es promociona el pop. No té tant de suport mediàtic, però de gent preparada que fa coses boniques, n’hi ha molta.

En canvi, continua havent-hi una precarietat generalitzada en la música.

Estam en una època en què la majoria de la música que s’escolta comercialment té molt poca melodia, poètica i trajectòria. La música que s’escolta en general no és bona, perquè als doblers i al poder els interessa la música Kleenex, que avui s’escolta i demà s’oblida. No els interessa aquella que té poder transformador, sanador i de rebel·lió. Per mi la música i l’art t’han de remoure les bases, i si el que es promociona són coses de xotets, és molt més fàcil manipular la gent. Quan a algú a qui li agrada la música li dones la mà i li fas escoltar una bona guitarra flamenca, una peça d’estàndard de jazz amb una veu com la de Chet Baker o Billie Holiday, i l’acompanyes a entrar en el món de la música que transforma, la gent hi entra.

Creis que la copla explica, en part, el passat recent d’Espanya?

La copla ha estat la banda sonora de 40 anys, la tenim en el disc dur, gairebé a les nostres cèl·lules. Hi ha coples que són històriques, que passaran segles i la gent continuarà cantant, com Tatuaje i Ojos verdes. Són cançons intemporals amb una qualitat harmònica, melòdica i poètica meravelloses. I n’hi ha d’altres que no han passat el cicle del temps.

Teníeu la sensació d’inventar alguna cosa quan fèieu Coplas de madrugá?

Teníem la sensació que naixia alguna cosa, i realment va néixer alguna cosa. Es va obrir un camí preciós que ha influenciat molta gent després. I va costar molta feina al principi. Costava molt que t’ho acceptassin. De fet, gairebé vàrem haver de finançar-ho nosaltres, però ens ha donat moltíssima satisfacció.

Us heu sentit mai atrapada dins el personatge artístic?

No, perquè aquest personatge l’he fet jo. I l’he construït per treure facetes que potser Maribel tota sola no trauria.