BarcelonaL'univers artístic de David Bowie i la fascinació per Stanley Kubrick formen part de 2021: an earth oddity (New Beats, 2021), el segon disc d'Aiala (Barcelona, 1996). No tenen una influència directa en la música de la cantant de Vallvidrera, però funcionen com a punts cardinals d'una proposta en expansió entre el soul i el house, que el 17 d'abril es presenta en concert a La Nau de Barcelona (20 h) dins del cicle CurtCircuit.
La pandèmia no t’ha deixat fer gaires concerts, oi?
— Des que ha sortit el disc hem fet Reus i Madrid, i dissabte toquem a Barcelona. Espero que a poc a poc puguem anar fent més coses i que aquest estiu hi hagi més concerts que l’any passat, que tot i que vam tenir una mica de vida cultural no és el que volem. Necessitem poder fer més vida cultural.
Quines experiències viscudes des que vas publicar el primer disc, Nothing less than art (2019), t’han servit per fer 2021: an earth oddity?
— Jo mateixa he evolucionat com a persona, però el moment de crear ha sigut similar. El que passa és que ara tinc molt més clar el que puc fer, el que no puc fer i qui soc. Potser en el primer disc no tenia tan clar qui era i que podia opinar sobre algunes coses.
Per exemple?
— Doncs en el moment de la creació mateixa. Un tema passa per moltes etapes des que fas la maqueta fins que el treus. En el primer disc potser hi havia coses que no m’agradaven del tot en alguna d’aquestes etapes del mig, i no deia res perquè érem un equip treballant amb moltes persones implicades. En canvi, aquesta vegada hem estat el Chalart [el productor Gerard Casajús, àlies Chalart58] i jo tots dos sols en totes les etapes, fins que han vingut els altres músics a gravar. Ell i jo ens entenem superbé: si hi ha res que no em quadra no tinc cap problema a dir-l'hi, i ell igual. No tenim cap por a provar coses. Com més gran és l’equip, més cervells i idees diferents tens; però com més petit és l’equip, més fàcil és entendre’t, i en això hi hem sortit guanyant.
En el disc nou no hi ha l’Isaïes Albert.
— Al cap de tres mesos de sortir el primer disc, va tenir coses personals i va marxar al poble amb la família. Seguim en contacte, però.
En aquell primer disc hi havia una ànima més blues i una altra més electrònica. En el disc nou mantens l’electrònica, fins i tot fas house, però el blues l’has substituït pel soul?
— Em costa molt posar nom al que faig. La línia entre blues i rock és superfina, com la línia entre blues i soul, i hip-hop i electrònica. La música és evolució. Per passar d’un estil a l’altre, hi ha una evolució molt suau, i arriba un moment que hi ha música que jo no sé què és, tot i que el blues és l’arrel de tot. Sí, el blues i el soul són dos dels estils que més m’han interessat des de sempre. I vaig experimentant, perquè tampoc crec que la meva feina sigui fer blues clàssic. A més, amb el Chalart compartim molta música que després d’alguna manera passa el disc.
La raresa, oddity, a què fa referència el títol del disc és que l’any 2021 tu estàs fent el que estàs fent en comptes de les músiques urbanes que ara són hegemòniques?
— Clavat. Era una mica la idea principal. A més, jo des de petita sempre m’he sentit rara, una mica com un bitxo raro. Quan era petita era una cosa que em molestava perquè jo volia ser normal, però amb els anys ho veus bonic. Ara el que no m’agradaria és ser "normal", entre cometes, encara que tampoc sé el que és normal ni raro, són termes molt ambigus. Potser jo em veig rara però una altra persona no em veu rara, i al revés. M’agrada poder abraçar aquesta part de la meva vida que m’havia molestat i que ara ja no em molesta, i donar aquest espai a tota aquesta gent que se sent rara per A o per B. Està bé sentir-se rara també.
Això és molt Lady Gaga.
— Bé, és que hi ha moltíssima gent que se sent així... Però també empodera moltíssim poder agafar aquest sentiment i dir: "Entesos, és meu".
Tot i que no abraces les anomenades músiques urbanes, sí que hi ha una incursió en el trap gràcies a la col·laboració de Spxxn P (Pere Sala) a White wine (raro), que tira barres en català.
— Escolto, trap, hip-hop... de tot. Tinc 24 anys i he viscut el trap, he vist com ha començat i com ha evolucionat, i és el que em toca per edat. L’escolto i m’agrada, però tot i així crec que em sentiria molt falsa si fes trap. Crec que no em toca del tot. El que em toca és cantar com canto jo, que no és ni més clàssic ni més modern: cantar a la meva manera sense fer estrictament el que ara està estipulat: això que la majoria de cançons comencin amb la tornada i que al minut 2 ja s’hagi acabat la cançó i només es repeteix tot...
La referència a David Bowie del títol del disc és més estètica que musical, oi?
— Sí.
Què t’atrau de David Bowie?
— Tot, tota la seva carrera. Sempre m'ha fascinat la imatge tan andrògina que tenia des de molt jove, i tot el món visual, que lligava molt bé amb la música. Les seves fotos també m’han parlat moltíssim. Quan van portar l’exposició a Barcelona vaig a anar a veure-la i gairebé em tanquen al museu. Soc molt fan de tot el seu món.
Has explicat que de petita també et va marcar 2001, una odissea de l’espai, la pel·lícula de Stanley Kubrick.
— Estava enganxada a la tele mirant la pel·li, fascinada perquè no sabia si estava entenent res o no. I el món visual de la pel·lícula és increïble. Després vaig anar veient més pel·lícules de Kubrick i m’han agradat molt gairebé totes.
Tornant a la música, com és que aquesta vegada fas una versió de les Draps Bruts?
— Les Draps són col·legues de ma mare, i jo he anat a classe amb els fills de dues d’elles. Són com les meves tietes; he estat tota la vida amb elles i el seu disc m’ha acompanyat des que era petita. Era divertit perquè hi ha algun tema en què deien alguna paraulota i a mi amb 5 anys em feia molta gràcia, però al meu pare no tanta. És brutal, aquell disc, i vaig pensar portar-lo al segle XXI i donar una altra vida a aquelles lletres. Ens va costar decidir-nos, però al final vam triar Maldito dinero, que té una lletra molt potent i molt vigent.
T’has sentit a gust cantant en una lletra que no sigui l’anglès?
— Em costa més, perquè estic acostumada a posar la veu per anar a greus o a aguts, o el que sigui, cantant en anglès, i quan canvio l’idioma m’he d’esforçar molt més a l’hora de cantar segons què... Però m’agrada. Si pogués cantaria en més idiomes. De fet, estic intentant escriure en català, i és una cosa que m’agradaria molt fer.
