04/02/2013

Sense agraïments, sisplau

2 min

BARCELONADesprés de dues hores de gala, en el moment d'enviar l'article abans no tanquessin l'edició, podem dir que... Aquest any, sí. Encara teníem en el record els premis de l'any passat, terribles de guió, forçats d'humor i dèbils de presentació. El 2013, per fi, bona gala dels premis Gaudí, sobretot perquè no hem hagut de patir. L'Acadèmia ha decidit anar sobre segur i comptar amb l'infal·lible Buenafuente com a mestre de cerimònies. L'antiheroi perfecte per a aquesta mena d'actes per la seguretat que comunica i l'estat d'ànim que transmet. A l'Andreu se li agraeix la predisposició a fer de comediant més que de director de pista. Bona arrencada a més amb el vídeo "sense IVA" amb l'alegoria que el sempre omnipresent Santiago Segura fos el dolent que ens volia robar l'estatueta. A més, monòleg reeixit del Buenafuente, en què hi havia tants temes d'actualitat a denunciar i a fer-ne conya que no donava l'abast. La interrupció sarcàstica de l'Andreu en el minut 17.14 de la gala per avisar que havíem fet tard a celebrar-ho va estar bé. Que en la festa més nostrada del cinema i amb un president tan significat puguem riure'ns de nosaltres mateixos és símptoma de salut.

Pel que fa als presentadors invisibles, Gorina i Figueras, van estar impecables: van contextualitzar i dosificar la informació de manera excel·lent en els breus impassos en què els premiats pujaven a l'escenari. Vam patir una mica amb l'espectacle devedet retirada que va fer Berto Romero, que semblava inspirat en Guillermina Mota. Sublim, això sí, el curtmetratge Soledat sense Remei . De fet, totes les presentacions dels candidats van ser excel·lents perquè buscaven més l'enginy i la sorpresa que la rialla.

La intervenció de Joel Joan com a president per acomiadar-se va ser elegant, discreta i llegida amb nervis. El més emotiu, el discurs de la Carulla "actriu, catalana i independentista". Ara bé, el que mata l'espectador en aquest tipus de gala són els agraïments de molts altres que pugen a l'escenari per donar les gràcies i que no coneixem. Quin dia assumirem que aquell instant en què treuen el paperet de la butxaca els espectadors aprofitem per marxar a la nevera? Però vaja, això passa aquí, als Goya i a Hollywood. Per fi hem tingut una gala del cinema amb glamur, elegància, solidesa de guió i presentació i calidesa en la realització. I el més important, la sensació que no eren uns premis de segona categoria sinó d'un país normal i, fins i tot, si em collen, amb un cinema normal.

stats