Agnès Busquets: "M'he plantejat deixar el 'Polònia' mil vegades"

BarcelonaAgnès Busquets (Tarragona, 1976) és una de les cares televisives més conegudes del Polònia, però la seva feina d'actriu va més enllà del programa d'humor de TV3. Ha format part de sèries de televisió com La sagrada família i d'espectacles com Pel davant i pel darrere. Ara torna a una sala petita amb Foscor, un thriller esquitxat d'humor negre i escrit per Jan Vilanova. Busquets interpreta una funcionària inquietant que es troba amb un periodista (Dafnis Balduz) durant la fi del món. L'espectacle fa temporada a la sala Versus Glòries fins al 7 de novembre.

Et veiem poc al teatre. Com has arribat a Foscor?

— El Dafnis va fer aquest text amb un altre actor en un teatre molt petit de Madrid i va anar molt bé. Va buscar algú que ho produís a Barcelona, a la Versus li va agradar i hi va entrar la Clara Manyós com a directora. El text està escrit amb un personatge A i un personatge B, sense gènere. Tant el Dafnis com la Clara volien que l’altre personatge fos una dona. L'havia de fer la Victòria Pagès, però no va poder. A mitjans de setembre em va trucar la Clara d’un dia per l’altre, eren les dotze de la nit i estaven tots al Cafè Godot fent un gabinet de crisi per trobar algú. Vaig llegir el text amb el Dafnis, em va agradar i vaig dir: "Vinga, va".

No eres tu que buscaves coses de teatre per fer.

— No, no, no. Jo aquest any el tenia una mica cobert. El 12 de novembre estreno els Pecats imperdonables, un espectacle d’Anexa dirigit per l’Edu Pericas que havíem de fer abans de la pandèmia al Teatre Borràs i que ha passat a l’Aquitània. I al febrer torno a fer Frank al Teatre Lliure.

¿Estàs trencant amb l'encasellament de la televisió?

— Jo ja donava per perdut això de treballar al Teatre Lliure. Els actors estem tots molt catalogats i classificats. És tan trist i em sap tant de greu, per mi i en general. ¿Saps com de meravellós seria anar a veure segons qui que penses que farà una cosa i de cop i volta et sorprèn fent-ne una altra? Parlo de mi veient altres companys. Això d'estar tan classificats, a Anglaterra i als Estats Units no passa.

Què pots fer per combatre-ho?

— Puc dir-ho en aquests espais. Picar portes, que ho vaig fent de tant en tant; falta que després s’obrin. Hi ha segons quines proves a les quals ja no accedeixo, ja no pensen en mi. Primer perquè diuen: "Aquesta està al Polònia". He explicat per activa i per passiva que només rodem dos dies per setmana, i el Polònia em permet fer moltes altres coses, afortunadament. També dic que sí a coses que em venen molt de gust fer però sense pensar només amb el que em puguin aportar econòmicament. No ho faig per demostrar res, sinó perquè tinc moltes ganes de fer coses diferents, sortir de la rutina del hihi-haha. Amb l'humor m’ho passo molt bé, és un registre que no és fàcil i no tothom sap fer. Però està menystingut i és una pena. S’associa amb una certa frivolitat. Potser a vegades els temes són frívols, però el bé que fem a la gent quan ens venen a veure i com de contents en surten no és frívol.

Per què no pots fer el Polònia i un Shakespeare a la vegada?

— Qui em trucarà a mi per fer un Shakespeare? I m’encantaria. M’ho passaria molt bé i ho faria molt bé. Però només ho he fet a l’Institut del Teatre, i allà la gent no et ve a veure. La vida professional m’ha portat per aquí. Sempre penso que vaig cometre un error molt gran anant-me’n a Madrid quan estava fent una companyia amb el Pau Miró, els Menudos. Havíem d’estrenar el primer espectacle, La poesia dels assassins, i hi tenia un paper molt guai. En aquell moment tenia vint-i-pocs anys i em va sortir l’oportunitat d’anar a fer La última noche, un programa de tele i d’humor a Madrid. Allò va ser una mala decisió. Hi vaig fer bons amics i vaig aprendre a treballar a la tele, però en l’àmbit artístic no em va aportar res.

Aquell programa va marcar el teu camí?

— Va ser una bifurcació clau. Al següent espectacle de la companyia ja no hi vaig ser com a actriu, vaig fer-ne la producció. Després vam fer un monòleg amb cançons amb el Pau que es deia Els paraigües elèctrics. El vam estrenar a la Sala Trono de Tarragona i el vam rodar per Catalunya, però ell no ho va veure clar a l’hora de portar-lo a Barcelona. A vegades em pregunto: "Amb qui t’emmiralles?" I penso en la Míriam Iscla, que va fer un trencament amb les T de Teatre. Es va atrevir i li van donar oportunitats, i de cop i volta la veus a dalt de l’escenari i et deixa de pedra. És erroni llegir des de fora que fer segons quines coses et pot desacreditar artísticament.

Has pensat mai en deixar el Polònia?

— M’ho he plantejat mil vegades. Cada any ho penso, però he d’omplir la nevera. Si no tingués un fill potser m’hi hauria atrevit. Quan vaig fer La sagrada família el 2008 vaig dir al Jordi Bosch que ho volia deixar. Em va dir: "No ho deixis mai, Agnès, mai. Graves dos dies a la setmana, fas un producte de qualitat i et dona projecció". Que de cop i volta algú com ell, a qui no li ha faltat la feina, em digui això! He tingut crisis molt bèsties, i amb el Toni Soler n’he parlat moltes vegades. El Polònia està molt bé, però les dinàmiques són dures. No tenim un sou fix. Si els teus personatges no existeixen i no tens sessió, no cobres. Cada dimarts estem mirant el mòbil i patint per saber si aquesta setmana treballarem. Quan surten personatges nous hem de fer càstings a mitja temporada. Però jo al Polònia li dec la vida. Són 15 anys.

És més fàcil construir personatges de gent real, com al Polònia, o bé crear-los des de zero, com fas ara al teatre?

— El que tenen en comú és que jo treballo molt de fora cap endins. No m’agrada dir que imito, perquè no ho faig. Sé agafar coses, copiar-les i crear el meu personatge. Però no faig el que fa el Carlos Latre o el Pep Plaza; ells afinen d’una altra manera. Fer aquest personatge a Foscor va ser més complicat, però també el vaig fer treballant de fora cap endins. No tinc per què començar a buscar l’emoció dins meu, de cop i volta la tinc. És un altre camí. Penso que, com a actor, mentre el que facis m’emocioni, m’és igual per on hagis passat, el procés que hagis viscut. No vull sortir d’un assaig enduent-me l’angoixa. No crec en aquesta manera de treballar, no cal patir.

El 2012 vas escriure un llibre sobre la maternitat, Mare en pràctiques (Columna). Ser mare t'ha obligat a fer renúncies?

— Vaig tenir la sort d’estar treballant al Polònia. Vaig dir que no a una feina perquè no sabia quin part tindria, paria al juliol i els assajos començaven a l’agost. Però no ho considero una renúncia, en aquest cas és una elecció. Potser he renunciat a tenir més fills. També per altres motius, el Pep va ser un bebè que no dormia gaire. Però una de les parts que em va fer prendre la decisió era que no em volia arriscar a tornar a estar embarassada per la feina. Com a actriu, renuncies a decisions futures que no saps si existiran. Però el Polònia ens ha respectat a totes les actrius embarassades i hem estat treballant fins que nosaltres hem volgut.

L'embaràs és un obstacle laboral per a les actrius, moltes expliqueu que quan es comença a notar la panxa us quedeu sense feina. Com s'hauria de resoldre això?

— Hi hauria d’haver un sistema com el de França, en què tens un subsidi continu com a actor. Així si vols ser mare t’ho pots permetre sense patir pels diners o per la feina. Aquí firmes un contracte i et diu: "Prohibit esquiar. Prohibit quedar-se embarassada". Ho posen al mateix nivell, perquè és igual de problemàtic que et trenquis una cama o que tinguis un bombo. Per què no s’adapten els plans, en el cas de l’audiovisual? A Cómo conocí a vuestra madre, la Lily es va embarassar i va ser divertidíssim com ho van jugar. Posaven una guitarra, una bola del món, el bolso. Es nota que allà van dir: "Vinga, intentarem dissimular-ho".