Zoo tanquen la gira al Sant Jordi Club amb tot venut

El grup valencià Zoo ha viscut uns anys molt productius des que va publicar el disc 'Tempestes venen del sud' (2014)

El grup valencià Zoo ha viscut uns anys molt productius des que va publicar el disc Tempestes venen del sud (2014). Ara toca fer una apagada i “intentar construir alguna cosa nova l’any que ve”, tal com explica el vocalista Toni Sánchez, Panxo. La pausa començarà després del concert de final de gira d’avui al Sant Jordi Club de Barcelona, un espai amb aforament per a més de 4.000 persones. “Volíem saber si érem capaços d’omplir llocs com aquest”, diu Panxo. Hohan aconseguit: entrades exhaurides.

Per a la formació de Gandia, el 2020 serà un any per fer “cançons noves des d’una posició més relaxada”. “Durant aquests anys hi ha hagut moments en què m’hauria agradat fer 20 concerts a l’any, però n’hem hagut de fer més de 60, perquè al final som dotze persones a la carretera i necessitem tocar per poder viure”, admet Panxo, que també reconeix la intensitat viscuda: “No hem parat en cinc anys, però crec que el que tenim ara és el que somiava: tenir i estar en un grup. Això em fa molt feliç”. El final de gira arriba amb els Zoo instal·lats en el favor d’un públic tan nombrós com transversal. “En un dels últims concerts, vam fer fotos de la cua mentre la gent esperava per entrar, i veies, per exemple, un pare que potser tenia 50 anys amb la seva filla i el seu fill menut, tots tres amb samarretes de Zoo. De fet, tinc amics que em diuen que al seu fill li agrada la nostra música. Això és molt bonic, i ens fa pensar que d’aquí deu anys encara tindrem seguidors. Per a una banda, això vol dir que podrem seguir treballant. I, en un sentit més espiritual, ens fa molt feliços veure gent molt jove que escolta les nostres cançons”, explica Panxo.

Escriure des d’una altra òptica

Els Zoo van néixer en un context de diverses crisis, i una realitat social i política conflictiva ha subministrat context a moltes de les cançons del grup, fins al punt que és possible que els hagi impedit parlar d’altres temàtiques. “No sé si ha sigut tant la realitat social la que m’ha impedit parlar d’altres coses, o més aviat l’adscripció a determinades línies discursives o ètiques en les quals moltes vegades es fa difícil integrar, per exemple, una lletra d’amor. Vinc d’una tradició musical en què la música s’ha fet servir per expressar el malestar i cagar-se en tot, i penso que potser no sempre s’ha de parlar de coses polítiques d’una manera tan explícita. És una batalla que tinc ara mateix: em ve de gust abordar les coses des d’una altra òptica, però no sé si el públic m’engegarà”, diu Panxo.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF