La Zaranda homenatja el teatre popular al Romea
Els andalusos es recorden dels artistes de la Transició a ‘El desguace de las musas’
BarcelonaLa imatge és la d’un cabaret rònec i escrostonat, amb personatges al límit, que viuen gràcies a l’última bombona d’oxigen. La companyia andalusa La Zaranda se n’ha anat a El desguace de las musas per fer el seu homenatge sui generis al teatre popular que es feia al Barri Xino durant la Transició. “La llavor de l’obra és a Barcelona, quan veia als passadissos del Teatre Romea la cartellera d’artistes que eren grans en el seu moment i que ara molt poca gent coneix”, explica Eusebio Calonge, autor de l’espectacle que es pot veure fins al 24 de març precisament al Romea i coproductor d’aquest i de l’anterior muntatge dels andalusos.
L’obra beu del gènere de la revista i les varietats, de la Barcelona de les fotos en blanc i negre de Joan Colom i de l’ambient d’antres com la Bodega Bohemia de Nou de la Rambla. El desguace de las musas recrea un local que és el refugi dels artistes que no tenien “la convenció cultural de fer un Shakespeare o un Lorca però que tenien relació directa amb el públic”, afegeix Calonge. “El teatre d’arrel, popular, el del Paral·lel, és un dels afluents que ha de mantenir el teatre, tan saturat de modernitat i d’avantguarda”, diu en to de crítica l’escriptor, que observa com “el món es precipita a la banalitat”.
Aquesta és la voluntat de La Zaranda, que concentra de nou a escena el seu llenguatge plàstic i la seva poètica al·legòrica. Són tan poc convencionals com els personatges que retraten. Entre cançons desafinades i tot tipus de calamitats, coristes, vedets i imitadors esgotats, tenen “la vocació de ferro” de continuar presentant-se davant del públic.
El director, Paco de la Zaranda, convida l’espectador a ser còmplice de la seva bogeria. “Jo busco l’art, i l’art no es pot explicar. El teatre és la mentida més vertadera que hi ha, o la veritat més falsa. Partim sempre d’una creença inexplicable i l’anem a buscar, i el teatre ve a trobar-nos”, diu, gairebé de forma mística. “És que ho intel·lectualitzem tot fins a un punt d’avorriment”, opina. De la Zaranda està segur que aquests dies al Romea els personatges s’apoderaran dels actors i els posseiran: “Un personatge existeix quan l’actor deixa d’existir; per això un actor és tan generós, perquè ha de deixar de banda l’ego”, diu.
I precisament per això fins ara no havia pogut treballar amb ells algú com Gabino Diego. “T’has d’oblidar que ets Gabino Diego”, li deia Calonge. Han passat vint-i-cinc anys i per fi l’actor puja a escena amb una companyia que admira. Els va descobrir d’una forma curiosa: va tenir una nòvia que va sortir després amb Calonge i el va convidar a una obra que el va enlluernar. “Treballen amb el joc. I tenen la capacitat de saber on hi ha teatre, les imatges, el moment en què el teatre et regala alguna cosa. Però això s’aconsegueix treballant, amb temps i jugant”, afirma Diego.
