Zakhàrova, l'essència del ballet rus
La gran diva del Bolxoi emociona el públic del Festival de Peralada
PeraladaSvetlana Zakhàrova ha rellançat el gran mite de la diva russa. Com ho van ser en el seu moment les ja desaparegudes Natalia Makàrova i Maia Plissétskaia, la primera ballarina del Teatre Bolxoi es va presentar dilluns com la gran estrella sobre la qual giren planetes i satèl·lits per al seu lluïment. Nascuda a Ucraïna, Zakhàrova va fer renéixer l'essència del ballet russosoviètic, on fragilitat i acrobàcies es donen la mà apassionadament en una exaltació de la dansa més vehement.
'Francesca da Rimini', la primera peça de l'espectacle 'Amore', que l'estrella va protagonitzar a Peralada, segueix els postulats del llegendari coreògraf Iuri Grigoróvitx, autor del mític 'Spartacus'. Es tracta d'un llegat estètic que recull el seu deixeble i productor del muntatge, Iuri Possókhov: música de compositor rus, en aquest cas Txaikovski, ballarines d'una esveltesa excepcional que aporten fragilitat i feminitat extremes –Zakhàrova fa 1,75 metres d'alçada i les seves companyes d'escenari semblen models de passarel·la– i uns ballarins que obvien els prínceps galans per esdevenir autèntics mascles guerrers i un punt salvatges en els seus apassionaments.
En aquest trio d'amor i passió, Zakhàrova és pura tècnica en la seva fragilitat, ductilitat i elegància de braços i cames infinites que desplega en una línia recta, apuntant al cel. La ballarina es llança volant, literalment, als braços del seu amant, un Denis Rodkin potent, de salts no gaire extensos però hàbil. Rodkin fa de parella d'aquesta figura etèria i blanca que és pur abandó davant la presència d'un marit, Mikhail Lobukhin, de gran força interpretativa.
La segona part de l'obra va ser un pas cap a la dansa neoclassicocontemporània. 'Rain before it falls', de Patrick de Bana, antiga mà dreta de Nacho Duato, s'endinsa en l'estil de Jirí Kilyan amb el mateix coreògraf formant part d'aquest trio de foscor, solitud i buidor. Ella, com una escultura de marbre, es debat entre dos pols en una peça que per la seva aparent fredor commou i desassossega l'espectador. En contrast, 'Strokes through the tail', de la coreògrafa Marguerite Donlon, és pura diversió sobre la 'Simfonia núm. 40' de Mozart, amb Zakhàrova envoltada de cinc ballarins en un joc on tots són tecles d'un piano que es persegueixen vibrants, alegres i amb tocs humorístics per tancar una nit de pura dansa.
