Formentor.- Un altre regal per part del Formentor Sunset Classics, amb l’estel·lar presència de la soprano Anna Netrebko i el tenor Yusif Eyvazov. De bell nou, el paradisíac i mític hotel es va convertir en un glamurós esdeveniment social, com fa temps ho era el submon de la lírica, o també com ho és encara ara, no ens enganem, o com ho ha estat des de sempre el fascinant establiment. Succeí en un dels llocs més adients de la nostra geografia, farcit dels records dels visitants més il·lustres, i fins i tot dels més il·lustrats. L’elegància era la nota dominant de la vetlada amb la premsa del cuore, mòbil en mà, disparant a gairebé tot el que es movia. Detalls sense importància.
El que importava era a sobre de l’escenari. Es tractava de la parella lírica més mediàtica del moment, amb el valor afegit que també ho és més enllà de la música i passeja la seva relació pels proscenis més importants del món, ja sigui en forma de concert, al Royal Albert Hall, al Colón de Buenos Aires… ja sigui com a parella operística, ni més ni menys que al Metropolitan novaiorquès com a Tosca i Cavaradossi, respectivament. Dic respectivament, sense especificar-ho, perquè està clar que ella anirà sempre per davant en els cartells en què comparteix protagonisme amb el seu marit. De la mateixa manera és evident que el seu marit, tot i aquesta indiscutible circumstància, no desllueix ni l’actuació conjunta, quan interpreten els diferens duets, ni les seves intervencions individuals, quan interpreta un Nessum dorma o un E Lucevan le stelle, puccinianes, que necessita alguna cosa més que un matrimoni per sortir endavant. Se’n va sortir amb esqueix. Yusif Eyvazov també hi era, com també hi havia l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per Michelangelo Mazza i que va fer una actuació memorable, com calia en una nit tan estelada, per exemple amb els dos Intermezzo que va interpretar, el de Cavalleria Rusticana i el de Pagliacci. Elegància també la que lluia Mazza.
Ella, la Netrebko, també hi era, lluint filati incommensurables a Pace, Pace, mio Dio, amb un extra de potent delicadesa amb Visi d’arte, per exemple. Divertits ambdós quan al començament de la segona part interpretaren el duet de Tosca, Mario! Mario! Mario!… Son qui, tan escenificat que quan sortien de davant el micròfon es feia palesa la sempre discutible circumstància de l’amplificació, que cap dels dos no necessiten, però l’aire lliure i els marcs incomparables tenen aquests petits incovenients, i un peatge que sempre es paga i s’ha de passar per alt ja sigui a Bellver, a Pollença o a Formentor. Quan cantaven junts destil·laven complicitat, tots molt romàntics, com el que obria el concert, Già nella notte densa… d’ Otello, o la bellíssima Vogliatemi bene, de Madama Butterfly, amb la qual el tancaren. En resum, un concert memorable, per poder veure, escoltar i fruir de la multitud de prestacions d’una veu que no coneix els límits, la de tota una diva que el seu anecdotari aviat sobrepassarà el de la Callas, un remolí de grans dimensions sobre l’escenari, que ens va convertir en espectadors de luxe, encara que alguns ja ho eren abans que començàs el concert, que va finalitzar amb un O sole mio fora de programa cantat a duo i que, com tothom sap, és una declaració d’amor: “El meu sol, que és al teu front”.
