L'ESCANDALL
Cultura 09/02/2018

Volodos, Arcadi

La cirera d’aquest gran pastís que ha estat el primer capítol del Ciclo de Grandes Pianistas la va posar Arcadi Volodos

i
J. A. Mendiola
3 min
Arcadi Volodos va posar la cirereta al pastís del Ciclo de Grandes Pianistas.

Auditòrium.- La cirera d’aquest gran pastís que ha estat el primer capítol del Ciclo de Grandes Pianistas la va posar Arcadi Volodos. Incommensurable. Romanticisme en estat pur. La prova incontestable que sentir un d’aquests grans monstres de la interpretació en directe és entrar dins una altra dimensió, un viatge a les sensacions més poderoses, que, incomprensiblement, no va omplir la Sala Magna de l’Auditòrium, i que consti que, molt probablement, el 2018 serà molt difícil superar qualitativament un concert d’aquestes característiques. El pianista de Sant Petersburg començà el concert amb Papillons Op. 2, de Robert Schumann, un compendi de versatilitat, delicadesa i una petita mostra de virtuosisme amb un infinit ball d’octaves a ritme de vals, per anar obrint boca. És clar que, després de Schumann, era inevitable que fes acte de presència el seu ‘successor’, Johannes Brahms, de qui Arcadi Volodos va interpretar Intermezzo 3 Op. 117 amb una lectura magnífica, precisa, nítida, del que han definit com a part del ‘testament espiritual’ del compositor, i que va dedicar, com tothom sap, al gran amor de la seva vida, Clara Schumann, amb qui va conviure fins que va morir. Impressionant, però, tot i això, encara quedava molt de concert per endavant. La segona part era per a la Sonata en La major D. 959, de Franz Schubert, la primera de les tres darreres sonates de què ens va parlar Alfred Brendel a la memorable conferència-concert de la setmana passada, que ja des de la peculiaritat del primer moviment, que el pianista-conferenciant va qualificar de “poc ortodox”, demostra la personalitat de Schubert. Volodos semblava volar per sobre el teclat, amb uns pianissimos exquisits, de puresa cristal·lina, que xiuxiuejaven la melodia com poques vegades es pot sentir. Deu merescuts i sentits minuts d’aplaudiments i Arcadi Volodos es va asseure davant el teclat per tornar un altre cop a Brahms, per ‘llegir’ dos paràgrafs més del ‘testament’, Intermezzo, 1 i 2. Més aplaudiments i més bisos. El següent la Melodie, de Sergei Rachmaninov. Més. Malagueña, d’Ernesto Lecuona, amb tants ornaments que, naturalment, va fer embogir el públic i posà el concert en el punt àlgid. Per acabar i tranquil·litzar els ànims, la Siciliana, de Vivaldi, i tothom a casa, amb el cor inflat i a punt d’esclatar després d’haver estat testimonis de tant de talent.

Ocimax.- Tampoc al Royal Opera House, des del Covent Garden, en directe, hi mancava talent, com a mínim el de Puccini, de qui oferien un altre muntatge de Tosca, amb la qual cosa al cinema no hi havia massa seients buits. La tràgica diva sempre ven, com la majoria de protagonistes femenines del compositor de Lucca, i aquesta no va ser una excepció, tot i que qui més qui menys sap com sol acabar la cosa. La cosa no va acabar bé. No hi va haver sorpreses. La diva, el seu amant, l’amic de l’amant i el malvat Scarpia varen fer el seu camí. Amb Tosca passa una cosa curiosa, quan els directors d’escena del que gaudeixen és de transgredir, tant èpoques com circumstàncies, amb aquesta òpera sembla que no són capaços de cap vulneració dels cànons establerts, fins al punt que sembla que fan un concurs per veure qui la carrega més. I si menys és més. És clar que més no és bo. Jonathan Kent no va ser una excepció i participà amb ganes a la cursa. Tanta sort que l’òpera té tants components que uns bons cantants fan oblidar qualsevol altra circumstància i Adrianne Pieczonka, com a Floria Tosca,;Joseph Calleja, com a Mario Cavaradossi, i Gerard Finley com a Baró Scarpia, anaven sobrats de potència i qualitat vocal, i, per tant l’espectacle va cobrir amb escreix les expectatives rubricades amb els famosos Recondita armonia, Vissi d’arte i, naturalment, E luccevan le stelle.

stats