Com us enyorem, Vinader, Fuster i Barnils

Edicions 3i4 publica antologies dels tres autors

“Xavier Vinader va morir el 2015, ¿imagineu què hagués pogut fer el 2018, el 2019 i el 2020?”, es pregunta l’editor d'Edicions 3i4, Eliseu Climent, durant la presentació al Palau de la Generalitat dels tres llibres que acaba de publicar: Confidencial, de Xavier Vinader (Sabadell, 1947 - Barcelona, 2015); Escrits de combat, de Joan Fuster (Sueca 1922-1992), i Contra el nacionalisme espanyol, de Ramon Barnils (Sabadell, 1940 - Reus, 2001). I sí, segurament molts dels que eren a la presentació de les antologies enyoren Vinader. Com explica David Fernàndez, que ha prologat Confidencial, molts periodistes anaven a casa de Vinader a la recerca d’auxili espiritual. L’entusiasme del periodista nascut a Sabadell per l’ofici era encomanadís. Ho deia en una entrevista a l’ARA el 2015: “O hi creus o no hi creus. I quan hi creus fas una mena de sacerdoci amb la professió. T’adones que té força, que un bolígraf pot ser una arma capaç de transformar un país si se sap fer servir”. Vinader no tenia por i tenia molts motius per tenir-ne: li van posar una bomba a casa, el van intentar segrestar i va viure l’exili i l’empresonament (en democràcia) pels seus reportatges. Segurament Climent té raó. Ara, el 2020, Vinader sabria més que alguns alts càrrecs i ho explicaria.

“Vinader va ser un refugi i una autèntica fórmula ètica i deontològica”, diu Fernàndez. Era tan perseverant que quan va sortir de Carabanchel, ho va fer amb un informe sobre les condicions de les presons. Ens va deixar però ens va regalar moltes coses, com un arxiu amb informació que ha desemmascarat més d’un polític i, com diu Fernàndez, una “xarxa vinaderiana”.

Fuster i les fusterianes 

“Tota l’obra de Joan Fuster és una obra de combat –diu Josep Lluís Carod-Rovira, que n'ha prologat l'antologia–. Un dels escrits que ara publica 3i4, Ara o mai, és d’una actualitat absoluta perquè ens parla de la situació delicada que vivia la llengua en aquell moment, que anys després ja no és delicada sinó delicadíssima. Sembla que ens mira i ens sent, perquè tots els perills dels quals Fuster ens advertia s’han agreujat moltíssim”, alerta l’exvicepresident del Govern.

Si Fuster ens mira, ho deu fer arremangat i a punt de posar-se a treballar. L'escriptor valencià deia que l'assaig és l'escriptura "en mànigues de camisa” i  s’acostava a tot tipus de temes amb molta curiositat i una ironia força desmitificadora. Escrits de combat recull els seus opuscles polítics més importants dels anys seixanta als vuitanta, quan va aflorar el conflicte sobre el model de País Valencià i de Països Catalans. “Als anys més durs del franquisme, Jaume Vicens Vives era un referent important, però Joan Fuster és l’única personalitat amb influència real a tot el conjunt nacional dels Països Catalans. Quina altra figura, per exemple, ha aconseguit que un grup de dones publiqui  Nosaltres, les fusterianes?”, diu Carod-Rovira. “Si llegir ens fa lliures, llegir Joan Fuster ens fa ser més lliures”, resumeix.

Barnils, una ànima lliure

L’anècdota que explica Climent de Barnils és potser una de les millors maneres per entreveure la ironia i la valentia d’aquest periodista: “Una regidora de l’Ajuntament de Barcelona, i una gran escriptora, em va dir que tindria ajuda si feia fora Ramon Barnils del setmanari El Temps. No ho vaig fer i Barnils em va contraatacar amb un article dient que mai seria un gran empresari i que l’havia de fer fora”. Barnils, com Vinader, va néixer i créixer en la dictadura però tampoc va tenir por de disparar tot el seu arsenal contra la repressió. L’expresident català Carles Puigdemont, que va conèixer Barnils i ha escrit el pròleg de Contra el nacionalisme espanyol, expressava durant la presentació l'admiració per la lluita de Barnils contra els “excessos de l’estat espanyol”. Puigdemont el descrivia “com una ànima lliure”: "Li hem d’agrair la defensa de la independència professional”. I el també expresident Quim Torra recordava que tots tres van ser independents i lliures: “La independència per a un periodista i per a un polític és molt difícil, té un mèrit extraordinari ser independent a les pressions de tot tipus que es reben”. Torra, que també va ser editor, agraïa a Climent la valentia de publicar-los: “Sé que és un projecte difícil i ruïnós però ho hem de fer”. 

EDICIÓ PAPER 09/01/2021

Consultar aquesta edició en PDF