TEATRE

La Villarroel viatja al Perú per entendre el passat colonial amb ‘La zanja’

L'obra es podrà veure fins al 22 d'abril

“Què he de rebre a canvi de perdre la connexió amb el meu territori?”, es pregunta Diego Lorca. La incògnita se’ls va despertar -a ell i al seu soci Pako Merino, que són les dues ànimes de la companyia Titzina- quan viatjaven per Sud-amèrica amb un dels seus espectacles. Actuar allà va significar el naixement d’un nou muntatge, La zanja, que va anar creixent al llarg d’un any i mig i que ara arriba a La Villarroel, on s’estarà fins al 22 d’abril. La companyia, coneguda per peces com Distancia Siete Minutos (2015) i Exitus (2011), es caracteritza per fer un teatre reflexiu elaborat a foc lent, que busca reflexionar sobre temes universals a través d’històries sorprenents.

En aquesta ocasió, els artistes volien parlar “de mites, de caverna, de pintures rupestres, de conqueridors i dels nostres ancestres”, però també volien “crear a partir del moment present”, explica Lorca. Aquestes idees van portar-los fins al Perú i a traçar un paral·lelisme entre l’actualitat i la recerca d’or de Francisco Pizarro el 1532. “Quan érem allà vam adonar-nos que la indústria minera té un poder immens sobre la població. La societat està dividida sobre aquesta qüestió, i el conflicte fa cinc segles que perdura”, diu Lorca.

El poder de les multinacionals

L’espectacle reflecteix l’impacte de les multinacionals en un país on l’estat és pràcticament inexistent i les comunitats són molt dèbils. “Les multinacionals arriben, negocien amb la població i, si no arriben a una entesa, apliquen el seu poder perquè en tenen la capacitat”, explica Lorca. La zanja beu de fets reals com l’accident d’un camió que va vessar més de 10 litres de mercuri en un poblet del Perú. L’empresa minera responsable del material va pagar a la població perquè el recollissin, sense tenir en compte els efectes que podia provocar-los. El muntatge també parla de com, amb l’arribada d’aquestes companyies, hi ha implícita “la pèrdua de la relació amb la naturalesa per part de la població, que consideren un ésser viu més”.

El paper del passat i dels colonitzadors espanyols a Sud-amèrica emergeix de forma inevitable al llarg de l’espectacle. “No es tracta de buscar culpables 500 anys després, perquè això no soluciona res -assenyala Merino-. Però volem explicar la història per aprendre’n i, sobretot, perquè és fonamental que no es repeteixi”.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF