Manacor.- Ja fa vint anys que de la mà i amb el rostre de Vicky Peña vàrem descobrir La reina de la bellesa de Leenane, de Marin McDonagh. Va ser una producció brillant i endogàmica. Vicky Peña en va fer la traducció; Mario Gas, el seu marit, va ser l’encarregat de dirigir-la, i la mateixa Vicky Peña i Monserrat Carulla, filla i mare en la vida real, varen ser les encarregades d’interpretar filla i mare en la ficció irlandesa. Tan irlandesa com intemporal, com universal, perquè del que parla l’autor anglès amb avantpassats irlandesos és de la condició humana, de les relacions familiars, del segell que duen incorporat els humils, els pobres, els miserables, que no és altre que l’estigma dels perdedors, i no precisament en el sentit intel·lectual. Costa una mica entendre el perquè de l’elecció de Julio Manrique de dirigir aquesta peça, amb la mateixa traducció i amb una lectura pràcticament idèntica, tret de portar l’acció als anys vuitanta, més o menys, que fa que no existeixi cap variació digna de menció pel que fa a la dramatúrgia i varia tan sols la manera d’estructurar les entrades i sortides dels diferents personatges dins el mateix decorat, la cuina de Mag i Maureen Folan. Un decorat que es converteix en epicentre de la tragèdia genètica amb la irracional humanitat com a protagonista absoluta, la vasa del retrat d’unes víctimes que semblen botxins per pura supervivència. Tots quatre personatges formen part d’aquesta casta nascuda sentenciada i sense judici, que no permetrà a cap d’ells una vida ni tan sols digna de les sensacions i sentiments més elementals. El que sí que permet és una actuació memorable, un altre cop, de les dues protagonistes femenines, per a l’ocasió una Marta Marco immensa i una Marissa Josa que broda els silencis i les mirades, que no deixen de copsar l’espectador amb tota una sèrie de girs argumentals de primera magnitud. Ernest Villegas fa un Pato Dooley que s’erigeix en contrapunt perfecte de les dues tràgiques heroïnes, mentre que Enric Auquer es passa de frenada en el dibuix del germà petit. Saber com acaba no hi ajuda gens, però així i tot és una producció d’alt voltatge que com a mínim no decep en absolut.
Principal.- Tot ho va començar Jordi Casanovas amb la impecable peça judicial Ruz-Bárcenas, dirigida per Alberto San Juan. Es tractava tan sols de posar sobre l’escenari les paraules exactes que es varen dir en el judici del famós tresorer davant el jutge. Dues taules, dues cadires i dos actors siderals, Pedro Casablanc i Manolo Solo, amb la transcripció fidedigna del sumari com a text. Repeteix Casanova amb la reproducció del judici a ‘la Manada’, sota l’expeditiu títol Jauría i la direcció de Miguel del Arco, que és garantia de tot. Gran expectació i gran entrada per escoltar el que varen dir els ‘angelets’ al judici, però també les paraules de la víctima. Hi havia més ganes de solidaritat que de morbositat dins la sala, per això tan contundents i sincers varen sonar els aplaudiments en acabar la funció, I en acabar també es va omplir a rebentar la sala petita per al col·loqui posterior amb els actors. N’hi havia un bon motiu: la interpretació dels sis protagonistes, tots ells duplicant personatge, primer com a botxins i víctima, i després com a missers i fiscal, respectivament, va resultar d’una veracitat aclaparadora, rubricada amb el tirabuixó de la metamorfosi. Però per damunt de tot captiva el treball de Del Arco, amb la manera de dramatitzar i mostrar el que conten, més enllà de les declaracions, imatges que serveixen com a contraforts de les paraules. Pur teatre, estèticament impecable, argumentalment molt versemblant i descriptiu, amb tanta delicadesa com originalitat. Una peça sense màcula, que compleix els seus propòsits amb escreix, que no són altres que posar un altaveu a la llum i els taquígrafs de la causa. Pablo Béjar, Fran Cantos, María Hervás, Ignacio Mateos, Javier Mora i Martiño Rivas varen oficiar el que hauria d’haver estat un ‘acte de fe’, però cap membre de ‘la Manada’ va mostrar penediment ni reconeixement dels fets, ans al contrari, el que pretenien era capgirar els rols de víctima i botxins. Per això la necessitat que la funció esdevingui autòpsia d’una acta notarial que tampoc no deixa en gaire bon lloc la casta judicial.
