Cultura 21/12/2020

Vicky Peña: "El teatre no és un miracle: és ofici, art i artesania"

Aquest dissabte, 26 de desembre, i diumenge, dia 27, serà a Palma amb l'obra 'Pedro Páramo', que es podrà veure al teatre Principal

Clàudia Darder
5 min
Vicky Penya:  "El teatre no és un miracle: és ofici, art i artesania"

PalmaEl dramaturg Pau Miró és un enamorat de la novel·la Pedro Páramo, de Juan Rulfo, i l'ha adaptada al teatre. La peça és dirigida per Mario Gas i té un duet d'intèrprets de nivell: a l'escenari es prenen el pols Pablo Derqui i Vicky Peña. Aquest cap de setmana arriba al teatre Principal de Palma i l'actriu Vicky Peña, una icona dels escenaris, explica que és una obra "difícil de representar al teatre": "És una novel·la tan rica, estranya i complexa que no ha estat fàcil dur-la al teatre. Però Pau Miró n'és un enamorat i fa anys que treballa en aquesta proposta". És la història d'un home humil, Pedro Páramo, que es converteix en un gran cacic del seu poble, Comala; un lloc que arrasarà fins a convertir-lo en un poble fantasma. Anys després, el seu fill, Juan Preciado, tornarà a la vila i descobrirà qui era el seu pare i com va jugar amb els habitants del poble, inclosa la seva mare.

Sou dos actors, però interpretau moltíssims personatges. Com s'enfronta un intèrpret a aquest repte, el de posar-se en la pell de tanta gent en dues hores?

És cert que és una obra en la qual hi ha molts personatges que parlen, moltes veus, i aquesta és una de les grans dificultats de la peça. És diferent l'actitud de l'intèrpret que s'enfronta a un sol personatge dintre d'una peça; un cop l'aconsegueixes, te'l calces i el desenvolupes. Quan són molts els personatges que interpretes, vas fent la filigrana d'anar saltant d'una banda a l'altra, intentant donar credibilitat a cada interpretació, amb els seus matisos i actituds, la manera de parlar. Implica una evolució sobre l'escenari i tenir una relació diferent amb l'interlocutor; t'obliga a tenir una ductilitat que és diferent de la que representa fer un sol personatge. És important, en aquesta obra, trobar el to a l'hora d'explicar aquest món de Juan Rulfo; no sabem si els personatges són aquí o allà. La narració i situació és nebulosa, surrealista, abstracta, poètica. Durant els assajos havíem d'estar amb els sentits molt a punt.

A banda de les interpretacions i el text, l'escenografia té un pes rellevant a l'hora d'ambientar l'espectador.

El text és descriptiu i molt suggerent, permet copsar aquesta atmosfera que hi ha al poble de Comala i que desprenen els personatges que l'habiten. Així i tot, la peça té un embolcall escenogràfic que ajuda l'espectador a situar-se en el món de Juan Rulfo. L'escenografia és de Sebastià Brossa, i de sobte et planta dintre casa, fora, enmig del desert, el nínxol de sepulcre... Són molts els llocs que es dibuixen a través de l'escenografia, acompanyada pels jocs de llums i projeccions d'imatges d'Álvaro Luna i la música d'Orestes Gas; ajuden a col·locar-te en un ambient concret. Tots aquests ingredients, conjugats per Mario Gas, han permès configurar aquest món tan poètic.

Tirania, amor, corrupció... són aquests els grans temes de Pedro Páramo

No crec que hi hagi una voluntat explícita de transmetre un missatge concret. La proposta de Rulfo és més existencial i poètica, parla de com un home perd i troba el món en el qual han viscut el seu pare i la seva mare, i es deixa endur per aquest món. Evidentment que s'hi tracten diferents temes, com la denúncia de la corrupció; també s'hi parla de misèria, amor, odi, ambició... però és més rellevant l'atmosfera suggerent que trobarà el públic.

Menciona la corrupció i l'ambició, temes molt relacionats amb la política. Vós també formàveu part del repartiment de Justícia

És que la vida és política, tot el que fem és social, humanisme. Les relacions entre els éssers humans les pots posar en clau d'amor, política o humanisme, però allò important és com ens relacionem; en qualsevol cosa que fem, hi ha una implicació, una manera de referir-te a l'altre. Sempre hi ha una tendència política en el teatre, no perquè l'autor vulgui, sinó perquè sempre hi és. A Romeu i Julieta, en qualsevol clàssic grec. Allò que importa és la sensació d'inestabilitat, la poètica. El teatre és molt contemplatiu, convida a oblidar-se d'un mateix.

És com si parlàssiu d'espiritualitat.

El teatre és molt espiritual. És un pou sense fons, ple de coses. A cada espectador li toca una fibra diferent, però no deixa de ser una comunió entre molta gent.

Considerau que, en aquest moment pandèmic, la gent necessita venir al teatre? Ho percebeu així, els intèrprets?

Totalment. És absolutament això. No sabem si el públic és habitual o ocasional, però sentim un desig molt gran d'escoltar, de ser allà, de participar en un acte social, creatiu i cultural enriquidor. Hi ha una set i unes ganes que percebem de manera meridiana, de debò. Hi ha un desig molt gran d'estar-se comunicant com a éssers humans, amb això que ofereix la cultura. El teatre no és un miracle: és ofici, art i artesania; però invoca aquest desig d'estar bategant alhora amb uns intèrprets a l'escena.

Les maniobres polítiques durant la pandèmia estan a l'altura d'aquestes necessitats del públic?

L'administració ha pres decisions erràtiques i poc comprensibles durant la pandèmia, tot i que estic segura que ho han fet el millor que han pogut, no m'hauria volgut trobar a la banda de l'administració. La situació ha estat inesperada, poc previsible, i s'ha improvisat molt. Les normes en relació amb l'aforament són molt arbitràries. S'ha de tenir en compte que el teatre és un espai segur, la gent no hi crida, es prenen les dades de cada persona que hi entra... El que ha passat ha estat catastròfic per als treballadors tècnics, per a la part empresarial i per als artistes. S'han repartit ajudes, encara que no han estat les més properes.

Què heu après, damunt l'escenari, durant tots els anys que fa que us dedicau al teatre?

L'escenari és la meva manera de viure, d'estar dins el món, la societat. A mesura que m'he fet gran he anat veient coses que passaven, però aquesta seria una conversa molt llarga. El teatre és una correguda de fons, no de velocitat. Et va enriquint personalment, vas carregant d'experiències la motxilla. Un actor no ha de voler fer sempre els protagonistes, sinó que ha de voler ser allà. Ha d'aprendre a eixamplar l'ànima, a assumir recursos, capacitat de comunicar i interpretar els altres. En aquest ofici aprens molt constantment dels companys grans per la seva experiència, i dels joves, per la seva ingenuïtat i frescor. No és una professió fàcil, perquè és intermitent, però per mi és meravellosa.

Sou una família d'artistes. Aquesta peça la dirigeix el vostre company, Mario Gas, i en la producció musical hi participa el vostre fill, Orestes Gas. A més, tot i que no intervé en aquest projecte, la vostra filla Miranda Gas també és actriu.

A casa, la meva mare i el meu pare també eren actors, així que hi estic acostumada. És important respectar el paper i la feina de cadascú, saber quin és el terreny de l'altre. Quan treballem som companys, i és important no endur-nos la feina a casa.

La vostra mare, Montserrat Carulla, una de les actrius més estimades i respectades de Catalunya, va morir recentment. Quin és l'aprenentatge més gran que us ha ensenyat com a actriu?

Li agraeixo profundament haver estat sempre respectuosa amb la meva feina i no haver-me jutjat mai. Sempre l'he sentida a prop. Estimar i respectar la professió és un dels grans aprenentatges que m'ha brindat, ser seriosa amb la feina, més enllà de les interpretacions irrepetibles.

stats