L’ESCANDALL

Versions, oxímorons i interpretacions

Auditòrium.- Pensava que veuríem un Bergman i va ser un Darín. Res a dir pel que fa a les versions i variacions d’una història, però amb la que en el seu moment va escriure Ingmar Bergman no és suficient canviar el tarannà de la interpretació i que tot mantingui una certa congruència. No es pot dir el text i escenificar les melodramàtiques situacions originals en clau de comèdia; no de comèdia romàntica, que podria ser el cas, amb no poques precaucions estilístiques, sinó convertida en una comèdia bufa, o potser hauríem d’inventar un nou concepte: una tragèdia bufa? Està clar que estam davant un oxímoron, com també ho és la publicitat de l’espectacle Escenas de la vida conyugal, que anuncia una “comèdia” interpretada per Ricardo Darín i Andrea Pietra, dirigida per Norma Aleandro, original d’Ingmar Bergman, que fa relliscar l’enteniment. El públic que omplia de gom a gom la sala Magna de l’Auditòrium va riure de valent, des del principi fins al final, fos quina fos la situació d’aquest matrimoni, amb circumstàncies d’una cruesa extraordinària que a ningú a casa seva li farien la més mínima gràcia. Potser per tres raons: una, que les mil i moltes persones no vàrem entendre el text; dues, que els dos protagonistes no fossin capaços de transmetre el que realment passava a la parella sobre l’escenari; o tres, que tot s’hi val per tal de fer calaix i que, per tant, representar, entre d’altres, un home enfonsat econòmicament i moralment, alcoholitzat, abandonat per tothom, com si fos Chiquito de la Calzada contant un acudit, sigui molt rendible; tant, que l’acomiadament, amb el públic dret i entusiasmat, va ser de traca i mocador. Inexplicable.

Teatro Real.- La versió que Damiano Michieletto havia fet fa sis anys de L’elisir d’amore, coproduïda amb el Palau de les Arts de València i que havia ubicat en un quiosquet de platja a qualsevol lloc del món, ha tornat al Real amb el mateix Dulcamara, Erwin Schrott, dominant l’escenari i la funció sense competència. Divertida, tendra, romàntica, la història d’amor entre el pur Nemorino, Juan Francisco Gatell, i la bella i coqueta Adina, Brenda Rae, que va musicar Gaetano Donizetti, amb Una furtiva lagrima com a capcurucull de la representació, funciona com un rellotge. Funciona perquè, a més de cantar correctament, no gaire més, els protagonistes supleixen les seves petites carències, sempre comparant-los amb les grans referències que els fan ombra, amb una dramatització de primer nivell, prioritzada des de la direcció artística, donant vida a tots i cadascun dels personatges amb indiscutible eficàcia. De la mateixa manera que Michieletto ha dibuixat a la perfecció els dos amants i el gran engalipador, també ho ha fet amb qui habitualment sempre queda una mica massa buf, com és el seductor Belcore, Alessandro Luongo, que, no és menys cert, és a qui més li costa encertar el personatge vocalment. Ocurrent el nou emplaçament, però també una mica carregat pel que fa als figurants, que en el programa de mà apareixen com a actors, perquè està clar que amb el cor no n’hi hauria prou per contextualitzar i donar consistència a la història. Tot molt entretingut, que deixa un bon regust a la memòria, encara que no sigui per gaire temps.

El Pavón.- Teatro Kamikaze, amb Miguel del Arco al capdavant de la direcció d’aquest Ricardo III, augmenta la seva nòmina de clàssics amb la lliure versió del mateix Del Arco i Antonio Rojano. Una versió lliure a la recerca de les possibles semblances entre les situacions que varen fer famós el darrer Plantagenet i el Borbó que ens ha regentat fins que va abdicar, del qual ben segur Shakespeare en podria escriure una sèrie de les que ara fan furor. Esperant que algun dels autors del Regne s’atreveixi a dramatitzar el monarca mig mallorquí, sense incórrer en delicte, Del Arco i Rojano en fan un tast. Un tast enginyós, però potser una mica barroer pel que fa a l’execució metafòrica, tot i que probablement més subtilesa implicaria manco eficàcia, menys atreviment, ‘ad libitum’. Interessant la construcció del personatge per part d’un Israel Elejalde, monarca de la policèfala Repúblika Kamikaze, que naturalment monopolitza la funció, perquè així ho requereix el bard, i que permet al protagonista mostrar un enfiloi de registres per a major glòria de qui volia canviar un regne que ja havia perdut per un cavall que no va aconseguir mai. Acompanyen Elejalde en aquesta antologia de la crueltat Álvaro Báguena, Chema del Barco, Alejandro Jato, Verónica Ronda, Cristobal Suárez i Manuela Velasco. Una versió adient, potent, acurada, fidel a la peça teatral i segurament no tant a la història, la qual em va fer pensar que Iguana Teatre havia fet un ‘Ricard 3’ que no té res a envejar-li.

La Seu.- Cap versió, ans al contrari, tot just una ecumènica interpretació de les cantates BWV 170 i BWV 169 de Johann Sebastian Bach. A l’altar major de la Catedral de Ciutat, part de la Simfònica, dirigida per Pablo Mielgo, amb el contratenor Leandro Marziotte i l’organista Pedro José Rodríguez, acompanyats per part de la coral Universitat de Joan Company, varen entrar per la porta de l’exquisidesa que havia obert Poema Harmònic amb Officium defunctorum, de Luis Tomás de Victoria, la passada Pasqua. Dit això, una petita gran meravella, amb una direcció molt fluida, un orgue omnipresent, Arnal i els tres oboès impecables, a més d’un contratenor que projectava la veu amb tanta delicadesa com potència, per a dues peces que requereixen textures d’alta gamma. Una meravella; millor, dues meravelles dins un marc incomparable, amb les pintures de Jujol, de testimoni silent, a l’abast de la mirada.

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF