L’ESCANDALL

Veneçuela/Pollença i el tresor

Pollença.- Primer concert del 58è Festival de Pollença i tercera temporada de la direcció col·legiada, que tan bons resultats ha obtingut i millora any rere any, com ho prova aquesta edició. Una edició que fa molt difícil descartar qualsevol de les opcions, i no tan sols per la seva varietat temàtica i estilística, sinó -i sobretot- per la qualitat de tots i cadascun dels encarregats de portar-la a l’històric escenari del Claustre del Convent de Sant Domingo. Amb un cop d’ull, potser aquest primer concert hauria estat una opció, per allò tan mallorquí del menyspreu als nostres i també perquè és el darrer concert de la Simfònica tot just abans de començar les vacacions, després d’una atapeïda i llarga temporada farcida d’esdeveniments. Però tampoc era una opció descartable per la senzilla raó que, com tants altres cops, arriba amb valor afegit. Per una banda, el solista, Pacho Flores, trompetista veneçolà que figura entre els millors del món. Una circumstància difícil d’esbrinar, perquè no és un instrument habitual en el diàleg amb una orquestra. El que podem assegurar és que es tracta d’un autèntic virtuós amb el metall, amb comunió perfecta amb un altre músic veneçolà, el director Manuel Hernández Silva, un dels primers a denunciar les malifetes del chavisme i fins i tot posar al seu lloc Gustavo Dudamel. Però aquesta és una altra història.

La que contaren ambdós acompanyats per l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears -que el director, a les acaballes del concert, qualificà d’“autèntic tresor que hem de conservar”- va ser purament musical. La prova, aquesta segona part, en la qual interpretaren la Simfonia núm. 4 en fa menor, op. 36, de Piotr I. Txaikovski, i que Hernández Silva va dirigir sense partitura, que sempre dona molta més fluïdesa i, sobretot, personalitat a la interpretació, que de ben segur el compositor agrairia. I la Simfònica ho aprofità de valent i va fer bones les paraules del director. Si Txaikovski va tenir algun moment feliç en la seva existència no va ser precisament quan va escriure aquesta simfonia, que es pretenia experimental, rupturista i innovadora pel que fa als efectes orquestrals. Gairebé cent cinquanta anys després de la composició, aquestes circumstàncies han passat al prestatge que el temps no deixa ni tan sols intuir. La Simfonia núm. 4 del turmentat compositor rus s’ha convertit en un clàssic i, a més, incorporat als programes d’una gran majoria d’orquestres simfòniques, per una raó molt evident: tot i ser una de les menys melòdiques de Txaikovski, destaca per la seva espectacularitat i la gran quantitat de contrastos instrumentals i estils que atresora: des d’una fanfàrria en què el metall, les trompes i els fagots marquen la intensitat fins a les cadències del vals, la tristor de l’oboè. Tot mesclat dins una coctelera folla i malenconiosa. L’oïda va fruir amb la música i la vista no donava crèdit a la intensa i peculiar direcció d’Hernández Silva, que dibuixava amb les seves mans els intricats camins de tan variades combinacions.

Potser perquè sempre queda poc espai per escriure la segona part d’un concert i el solista ho acapara tot, aquest cop he començat pel final i no perquè Pacho Flores no mereixi un lloc d’honor a tan poc honorable paper. El trompetista va iniciar la seva intervenció amb una composició del suec Christian Lindberg, Akbank Bunka, una altra amalgama de sons i estils que tampoc no posa fàcil la recerca d’una coherència musical, però que permet al solista mostrar totes les seves habilitats, que no són poques, i que abasta des del jazz fins a la música oriental, per acabar amb un envitricollat i espectacular diàleg entre l’orquestra i el solista. Després Escualo, d’Astor Piazzola; un vals dedicat a la seva mare, Morocota, de Flores, i La flor de la cayena, del ‘gran’ Paquito D’Rivera. El bis de Piazzola i un regal addicional, ell a la trompeta i Hernández Silva tocant un cuatro, una espècie de guitarró, amb què varen posar punt final a la primera passa d’una edició que promet ser memorable.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF