VenèciaCom és tradició, el dia previ a l'entrega dels guardons oficials, la Mostra de Venècia es transforma en un formiguer d'apostes i rumors. Per un dia, crítics i periodistes assumeixen el rol de futuròlegs i s'entreguen a una pugna en què la intuïció es barreja amb el desig. La pregunta és clara: qui s'endurà finalment el Lleó d'Or? Aquest festival dels pronòstics té el seu centre neuràlgic en un taulell de puntuacions que la revista nord-americana Variety publica en la edició diària i gratuïta que es reparteix a Venècia. El taulell el conformen 22 crítics i malgrat la diversitat d'opinions és possible detectar-hi tendències majoritàries. Pel·lícules com The ides of march , de George Clooney, Carnage , de Roman Polanski i El talp , de Tomas Alfredson, semblen haver convençut un ampli sector de la crítica.
D'altra banda, hi ha el cas de Faust , d'Alexandr Sokurov, que és la pel·lícula amb més cinc estrelles de la llista però també una de les més castigades, amb una única estrella, pels seus detractors. El rus ho té complicat, perquè els premis dels grans festivals acostumen a recaure en films capaços de generar consens. Cal no oblidar que la pel·lícula guanyadora del Lleó d'Or hauria de convèncer tant Darren Aronofsky, president del jurat, com el músic escocès David Byrne i el realitzador francès André Techiné, entre altres membres del jurat oficial: un conglomerat de sensibilitats que apunta a una resolució imprevisible.
Tot i que els camins del jurats són inescrutables, hi ha una teoria que es propaga amb força pel Lido venecià i que apunta cap a Shame , de Steve McQueen, com a gran favorita al màxim premi. Sembla raonable pensar que l'impactant discurs visual del film (tot i que poc consistent des del punt de vista narratiu) pot haver fet les delícies d'Aronofsky, un director procliu a un cert esteticisme.
La Secció Oficial competitiva va abaixar el teló ahir, en primer lloc, amb Life without principle de Johnnie To. Ambientada en el món dels inversors borsaris, la pel·lícula és una encertada, implacable i entretinguda reflexió sobre com l'atzarós funcionament dels mercats sacseja la realitat quotidiana d'un variat grup de personatges. Construïda com un mecanisme perfecte d'històries creuades, l'acció de la pel·lícula transcorre el dia de l'esclat de la crisi financera grega, quan la borsa xinesa es desploma fa a miques els destins dels protagonistes. En conjunt, es tracta d'una mirada crítica, sòbria i gens sentimental cap a l'avariciosa jungla del sistema capitalista.
Ami Canaan Mann demostra a Texas killing fields , la seva opera prima , que li queda molt de camí per recórrer abans de poder proclamar-se com l'hereva artística del seu pare, el veterà Michael Mann, que figura com a productor de la pel·lícula. Llastrada per un guió erràtic i amb tendència als subratllats, la pel·lícula no aconsegueix infondre prou densitat dramàtica i atmosfèrica a la història d'una parella de policies atrapats entre dos crims pendents de resolució.
