L’ESCANDALL
Cultura 27/11/2020

Txékhov, Rigola i Barceló

J. A. Mendiola
3 min
Txékhov, Rigola i Barceló

Teatre Principal.- Segurament, després de Shakespeare -sempre tothom va rere del bard-, Anton P. Txèkhov és l’autor més dúctil de la història del teatre. Per altra banda, les mans d’Àlex Rigola són tan hàbils com poderoses, i amb uns ingredients de tanta qualitat el més normal és que la desconstrucció de L a gavina sigui tan potent com efectiva. Si el rus feia del lloc tancat, del nucli familiar, un univers inabastable, Rigola va més enllà amb un tirabuixó que ja havia utilitzat i transporta aquest material incombustible fins a la realitat més immediata. Els actors són ells mateixos interpretant els personatges de Txékhov. Una combinació que pot semblar impossible, si bé quasi ho és, perquè no es perdi el fil de l’argument original, perquè l’esperit no s’evapori amb aquest exercici de taumatúrgia. Però no es perd ni el fil, ni l’esperit, ni els arguments, que no són pocs, ni l’ànima dels personatges. Uns personatges que Rigola fa que gairebé no interactuïn entre ells i que les seves vivències, la seva història, que naturalment està interrelacionada amb la de la resta de protagonistes, la contin directament als espectadors, com una successió de monòlegs que van intercalant amb el que podrien ser la vida, el tarannà i les misèries de Nao Albet, Jordi Oriol, Xavi Saez, Chantal, Aimée Melisa Salvatierra i Roser Vilajosana; i al mateix temps les de Tèplev, Trigorin, Dron i Arkadina… com una espècie de miscel·lània en la qual és impossible esbrinar on comença la confessió i on acaba el personatge. Un joc en el qual no sabrem mai la veritat, si és que n’hi ha alguna, però el que està clar és que el retrat tan precís de la condició humana que va pintar l’autor no ha variat ni amb els anys ni amb els segles. Si a sobre del que parla, entre d’altres circumstàncies, és de la foguera de les vanitats, esbudellant sense ni una gota de sang el cosmos de la creativitat, de la inspiració, de l’èxit o del fracàs dels que han decidit consagrar la seva existència al món de l’art, la metamorfosi és encara més minsa, per no dir inexistent, per no dir calcada. D’això es tracta: de calcar la realitat des de damunt d’un escenari amb uns actors que fan de la seva existència un discurs dur i inclement, però sense crueltat. Un exercici de funambulisme teatral amb la signatura d’un mestre, mestre Rigola, i uns acròbates que caminen per sobre del filferro de la ficció amb la traça suficient com per a fer-nos dubtar on són en totes i cadascuna de les seves intervencions.

Teatre del Mar.- Anar a Saturn i tornar, de Marta Barceló, dirigida per Núria Vizcarro i interpretada per Marga López, és un procés, un camí, inclement, virulent, per a tots els que pateixen aquesta pandèmia sense vacuna amb nom de signe del zodíac que l’autora ha volgut concentrar en el d’una dona amb el pit malmenat per la pesta contemporània. Un viatge cap a Saturn, planeta anellat de gel, metàfora impecable per a mostrar la implacable realitat, no menys devoradora dels seus fills. Anar a Saturn i tornar no busca originalitat ni dir res que no sigui sabut, el que pretén és donar visibilitat al que sobretot fa uns anys, no gaires, s’amagava, fins i tot amb el nom -un mal mal-, que no era redundància, sinó una manera d’accentuar-lo en veu baixa. Una peça per a l’esperança que forma part d’una trilogia, juntament amb Maria i Abans que arribi l’alemany. Barceló, sempre pulcra i precisa en l’escriptura, mai a la recerca del cop d’efecte gratuït i innecessari. Un precís retrat hiperrealista del qual també és responsable l’acurada dramatúrgia de Núria Vizcarro i, per descomptat, la interpretació de Marga López, l’actriu que sempre sembla que han escrit el paper pensant en ella.

stats