El més notable dels criteris amb què es reparteix cada any la recaptació de l’Impost de Turisme Sostenible és que no hi ha cap criteri ni un. Si existissin, tot i que fos per transparència, per facilitar la comprensió social o, si més no, per bravejar que s’ha fet l’esforç de pensar i planificar qualque cosa alguna vegada, els trobaríem al web dedicat a l’impost. Però no hi són. Hi ha unes finalitats generals, tan difuses com per poder interpretar-les de qualsevol manera, que és el que es veu que interessa.
Això sí, hi trobam la llista dels projectes mereixedors de finançament cada any, 2016, 2017, 2018 i la dotació econòmica que rebrà cadascun dels projectes. Després d’analitzar-los un per un, tot intentant esbrinar què es pretén fer amb els doblers recaptats, per a què serveixen, he decidit deixar el problema perquè es rompin les banyes i s’estirin els cabells els historiadors i analistes polítics del segle XXII.
Si s’havia venut en principi que els doblers que ens deixen els turistes en aquest concepte serien principalment per al patrimoni natural i per al patrimoni històric, després de tres exercicis es constata que són per fer un poti poti, posar pegats mal cosits i sobretot per complir amb quotes de tota mena. Quotes de poder, quotes d’interessos partidistes, quotes per a conselleries, quotes per a consells insulars, quotes que acontenten alguns ajuntaments, quotes i més quotes que dibuixen un conjunt del tot absurd.
Que el 2018 es dediqui fins a un 24% dels més de 110 milions de recaptació a la construcció d’habitatge social; que hi hagi un bon nombre de projectes d’electrificació del que sigui; que un dels beneficiaris sigui un programa de foment de l’ocupació per a persones aturades de llarga durada o que el 2017 es destinàs una de les partides a una campanya tan marciana com la d’‘Apadrina un molí´, tot això vol dir que els doblers de l’Impost de Turisme Sostenible serveixen per a qualsevol cosa. Potser hauríem de canviar-ne el nom. Propòs el de “Turista, tu ets el nostre REB”, un lema acompanyat d’un discurs plorinyós sobre l’infrafinançament, que som una comunitat buidada per l’Estat però plena de turistes que ens han de treure del poll d’aquest robatori.
I el patrimoni, què
Segons es proposa el Pla de Patrimoni, que la Conselleria de Cultura presentarà, si no hi ha res de nou, aquest proper dilluns en peça separada del Pla de Cultura, fins al 20% de la recaptació de l’Impost de Turisme Sostenible s’hauria d’invertir en “actuacions d’enriquiment del patrimoni cultural, ja sigui en recerca, adquisició, conservació, rehabilitació o difusió del mateix”. Aquest 2018, a patrimoni cultural, l’impost turístic hi destina només un 8%, mentre que, repetesc, per a habitatge social se n’inverteix un 24%, tres vegades més. I la tendència no és la que aconsella el Pla de Patrimoni, perquè les inversions patrimonials han baixat de manera més que ostensible el 2018 respecte de 2017.
A més, no tot és proposar-se la inversió en patrimoni, natural o històric. És que així com es van fent les coses no hi ha cap motiu per creure que, tota vegada que es decidissin a invertir en patrimoni, s’establirien uns criteris sensats i sostenibles. Propòs que aquest darrer concepte, el de la sostenibilitat, s’esborri del nom de l’impost. I és que en comptes de finançar la posada al dia de museus abandonats, que en tenim una seixantena que no poden aixecar el cap, en comptes de dotar amb recursos econòmics i tècnics els centres de recerca arqueològica i, per exemple, en comptes de tornar a engegar polítiques d’adquisició d’obres d’art, elements patrimonials a través dels quals poder explicar la nostra història artística, majoritàriament s’opta per crear projectes nous, com un centre museístic del ferrocaril a Sant Llorenç, un parc o centre interpretació per als Clossos i un museu per al parc arqueològic de Calvià. Projectes mancats de pla, sense una infraestructura i, el que és pitjor, cap seguretat que tindran els mitjans per mantenir-se.
Sabria molt de greu que la indefinició i el despropòsit amb els doblers de l’impost turístic donassin motius raonables perquè l’eliminin els que mai no l’han volgut. I el que no sé si encara és pitjor: que ens decebés tant als que estam convençuts de la seva necessitat, que ja no ens importi si desapareix.
