Cultura 15/05/2011

Tres maneres de fer de públic Radical

Juan Carlos Olivares
2 min
'Muerte y reencarnación de un cowboy' fa que ens perdem en una univers que comença a ser conegut .

Jugar: La companyia Colectivo 96 ha fet del joc teatral una afirmació artística. Si amb Dar patadas para no desaparecer (Radicals 2009) proposava la recerca i captura d'una identitat que només el públic decidia si era inventada o real, Fingir és una suggestiu trencaclosques de paral·lelismes, espirals i laberints borgians sobre la convenció del teatral i el rol l'espectador en aquest singular pacte de mentides. Subratllat per uns sobretítols en anglès, la proposta és una profunda reflexió sobre el valor del temps en l'escenari -el present natural convertit en irònic titella de l'artifici dramàtic-, tan repensada que es desposseeix de tot el superflu i queda l'essència del lúdic. Diversió còmplice amb repetits déjà vu , que tornen amb significatives variants, amb una desmitificadora autocrítica actoral que aplaudiria Mamet, amb el ser o no ser del públic, amb el fet d'estar o no estar.

Perdre's: Rodrigo García s'ha convertit en un nou clàssic -malgrat ell-, en autor autoreferencial que parla més del seu passat particular que d'un futur compartit. El millor de Muerte y reencarnación en un cowboy és la llibertat que deixa a l'espectador perquè divagui mentre es desenvolupa un primer acte purament físic entre Juan Loriente i Juan Navarro. Temps lliure per a un viatge astral que el públic condueix cap al vertigen íntim, la visió d'un Brokeback Mountain contracultural, o a un ansiós compte enrere de l'ús de tots els artefactes que poblen l'escenari. Llavors arriba el text i l'univers de la funció s'encongeix a les dimensions que l'autor ha establert per manifestar-se sobre assumptes tan quotidians com el fracàs de la parella. Sorprenent confessió d'ortodòxia privada mentre l'usual diccionari escènic de García es desplega davant d'un públic que opta per perdre's sol en un lloc que comença a ser conegut.

Buscar: Ara que la novel·la negra i la memòria estan de moda, no hi ha res millor que exercir d'investigador dramàtic. La recerca d'un avantpassat (un possible avi, naturista vegetarià, místic revolucionari, inventor superdotat, savi renaixentista, perdut al Pirineu) és el fil conductor de Vida de Lázaro d'Ernesto Collado. Un punt de partida atractiu matisat per un excés de trampes, algunes tan gracioses com la identitat dels intèrprets: qui és el txec Ladislav Sôukup? Mentre la reconstrucció del personatge central avança, la complicitat investigadora del públic està assegurada. Però aquest acompanyament actiu es trenca quan el muntatge introdueix nous nivells per qüestionar la lògica de la funció, quan força la incorporació de recursos dilatadors del marc dramàtic. En realitat, només volem saber si Lázaro és un o molts.

stats