Tragèdies quotidianes

Teatre Principal.- Sala Gran, plena de gom a gom. La omisión de la familia Coleman venia precedida de grans expectatives. Estrenada fa més de deu anys, ha recorregut mig món despertant entusiasmes pertot arreu. Tolcachir la va començar a representar a casa seva i no ha aturat de rodar. Diuen que estan en el moment del comiat, de tancar el calaix, però ves a saber. Aquesta família ja ha procreat i ara podem veure’n la versió catalana al Teatre Romea, a mitjan camí entre la franquícia, que és sinònim de contemporaneïtat, i el clàssic també contemporani d’aquesta troupe de desarrelats, que ja ha traspassat el llindar del bé i del mal. Que consti que no és fàcil entrar dins la llar dels Coleman, encara que no és menys cert que a la italiana crea una mica de distància i potser també rialles postisses. Un format que no ajuda a captar els matisos de la interpretació de cada un de tan peculiars personatges. O potser no són tan peculiars? De ben segur que si poguéssim acompanyar el diable que l’estudiant va treure de l’ampolla en el seu viatge per sobre dels terrats, oberts per la imaginació de Ladrón de Guevara, trobaríem molts Coleman més a prop del que puguem imaginar. Fins i tot llevant la pols de la proximitat podríem topar amb algun membre de la nostra família molt semblant a qualcun dels pàries de la quotidianitat que passegen per sobre de l’escenari mostrant les seves misèries, que no són poques i que una mica pensades no fan tanta gràcia. Per ventura massa, perquè a l’obra de Claudio Tolcachir no hi ha ni un mil·límetre d’esperança. La indigència anímica i física de tots els seus protagonistes provoca una angoixa que no apaivaga el llaç tragicòmic amb què està embolicada i ofega qualsevol possibilitat que entri una bavarada d’aire fresc. Ni tan sols a l’única protagonista que ha aconseguit sortir de la desventura, que ha prosperat econòmicament, s’ha casat, té fills i marit, i fins i tot un xofer, li obri una porta a la esperança, a la felicitat, que busca desesperadament a fora de casa seva. La omisión de la familia Coleman deixa sediments que condueixen a la reflexió més enllà de l’escenari. El retrat que ha dibuixat Tolcachir no és gens amable, ni tan sols des de la presentació dels personatges, juga amb l’absurd per arribar a la ximplesa del dia a dia, del minut a minut, fins a arribar al final que ens iguala. Potser per a això no calia una leucèmia que sembla un conill tret de la cistella.

Teatre Lliure.- Encara que sembli mentida, Àngels a Amèrica forma part de la història del teatre català. Va ser l’obra amb la qual Flotats va inaugurar el TNC i a partir d’aquí tot va ser costa avall per al consagrat actor i director. Arriba al Lliure en versió completa, que es pot veure en dies alterns o una marató sabatina, dirigida per David Selvas i també amb un petit aldarull a sobre. Un dels protagonistes, negre, és interpretat per un actor blanc i ho justifica la gran pantalla que presideix l’escenari, com a tota gran producció de l’actualitat. Poca cosa, perquè la història de Tony Kushner, que va néixer com a immensa obra de teatre, reconvertida en minisèrie que protagonitzaren Al Pacino i Meryl Streep i ara obra de culte, aclapara des del minut zero, tot i que amb deu anys d’existència han canviat molt les circumstàncies que planteja la història. Hauríem de dir les històries, que es van entrecreuant amb fluïdesa i complementarietat. La Kompanyia Lliure, els joves i sobradament preparats cadells, reforçats, ni més ni menys, que per Pere Arquillué, que ja havia intervingut en el muntatge de Flotats, amb un altre rol naturalment, i Vicky Peña, posen a prova tot el seu creixement al llarg d’aquests dos anys que ja s’acaben per donar consistència a unes situacions portades al límit. Tot transcorre a la cota més alta de la fatalitat. No hi ha ni un instant per a la relaxació. La tragèdia, també més quotidiana del que pugui semblar, sempre en primer pla. Tot això tan sols havent-ne vist la primera part, S’acosta el mil·lenni. Queda Perestroika, també amb Júlia Truyol en el repartiment, acompanyada per Joan Amargós, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Éduardo Lloveras, Òscar Rabadan i Joan Solé. Espectacular. També.